dijous, 31 de maig del 2012

Dia Prat, part 4: La fita del Prat, En un tuit

Ho anunciava ahir a Twitter. Avui és el #diaPrat a tercera.cat. Totes les actualitzacions d'aquest dijous estan dedicades exclusivament a l'equip ascendit a Segona Divisió B, el campió del grup V de Tercera. És un homenatge merescut, i alhora un dolç comiat a l'equip de tercera.cat. L'any que ve seran de bronze.


Podeu llegir aquí la Part 1: Balanç d'un any històric, de José David Muñoz
Podeu llegir aquí la Part 2: Celebracions a la Vila, recull fotogràfic
Podeu llegir aquí la Part 3: Anàlisi tàctic, de Fermín Suárez

Va ser un èxit, va agradar i és un plaer repetir la secció per a les ocasions especials, introduint variacions. Fins ara les tres edicions de la secció En un tuit que he fet a tercera.cat s'han caracteritzat per captar respostes de jugadors, en un tuit, a preguntes que jo els llençava mitjançant mencions a Twitter. En aquest cas és una mica diferent.

He recopilat alguns dels molts tuits que es van publicar entre diumenge i dilluns felicitant l'AE Prat per la fita de l'ascens. Penjo aquí els més significatius. Vagi per endavant que, per motius de temps, espai, i salut, no puc incloure tots els usuaris que vau piular parlant dels potablava. Disculpes per avançat.

En paral·lel a les mencions a la fita de 140 caràcters, destaco alguns dels enllaços que s'hi han publicat, entre ells els dels blogs amics i referents per a tercera.cat, com els de Cristian Garcia, Lluís Montaner o Sergi Vargas, que van assistir al partit i se'n van fer ressò als seus espais respectius.

Ells obren el foc.

La fita del Prat, als blogs del #futbolcat

La fita del Prat, en un tuit

El tuit detonant

Els tuits en primera persona

  

Els tuits d'alguns mitjans del #futbolcat








Els tuits d'informadors i seguidors del #futbolcat


Dia Prat, part 3: Anàlisi tàctic

Ho anunciava ahir a Twitter. Avui és el #diaPrat a tercera.cat. Totes les actualitzacions d'aquest dijous estan dedicades exclusivament a l'equip ascendit a Segona Divisió B, el campió del grup V de Tercera. És un homenatge merescut, i alhora un dolç comiat a l'equip de tercera.cat. L'any que ve seran de bronze.


Podeu llegir aquí la Part 1: Balanç d'un any històric, de José David Muñoz
Podeu llegir aquí la Part 2: Celebracions a la Vila, recull fotogràfic 

En la vessant que toca de prop a tercera.cat, Fermín Suárez és un dels membres de l'equip d'Esports d'El Prat Ràdio. Ell va ser a Tafalla en el primer play-off dels pratencs a Segona B i ara, al costat de José David Muñoz (i la resta de l'equip, mai oblidar Míriam Roures, Víctor Cervantes, Manolo Gol, i un llarg etcètera), ha viscut l'eliminatòria triomfant contra l'Atlético Sanluqueño. Més enllà d'això, Suárez respira futbol. L'ha jugat, l'ha suat, l'ha patit, i ara el veu, el llegeix i l'explica. El seu blog, Fútbol de la mano de Landon Donovan anuncia, des del títol, la seva principal pretensió: dibuixar conceptes futbolístics, històries al voltant de la pilota, amb protagonistes del futbol internacional, amb més o menys difusió. només així s'entén que, quan ens vam conèixer, a finals de l'any passat, sabés perfectament qui era Matthew Edile, futbolista del qual acabava de documentar-me a fons per a una entrevista. Acabat el curs li vaig proposar que ajuntés les dues passions, la general, el futbol, sense additius, i la particular, l'AE Prat i la temporada 2011-2012, per a què me'n dibuixés un anàlisi tàctic. Ho ha fet, amb sobrietat, i val la pena.



Cohesió i compromís, receptes de l’èxit
Un article de Fermín Suárez

 

La connexió futbolística i sentimental d’un fantàstic col·lectiu, el perfecte acoblament de les noves incorporacions a la ja sòlida columna vertebral existent, i l’encertada gestió i planificació esportiva han estat els principals ingredients que han propiciat l’assoliment de la Segona B.

Per definició, l’estil futbolístic de l’AE Prat s’ha basat en la cohesió com a bloc, en la solidesa defensiva (conjunt menys golejat de la categoria amb 27 gols, juntament amb la Pobla Mafumet), en el treball subsidiari de totes les peces de l’engranatge, en la preponderància de la pràctica i l’absència de la filigrana, en la pegada ofensiva, i en una gran rendibilitat a l’hora de gestionar els gols.

Aquesta radiografia té la seva traducció numèrica: l’AE Prat ha resolt durant el campionat deu vegades els seus partits per un just avantatge d’1–0 o 0–1, exhibint la qualitat suficient per determinar, i la capacitat necessària per replegar i contemporitzar, segons el decurs del partit.

Quan s’aconsegueix una gesta com aquesta, s’entén de forma implícita que tothom ha sumat i remat en benefici de l’equip, i que el col·lectiu ha estat superior a la suma de les individualitats. Però hi ha quatre jugadors que, des del meu punt de vista, han estat un esglaó per sobre de la resta: Toni Texeira, Òscar Sierra, Fernando Núñez i Roger Matamala. Juntament amb Luis Larios i Charly Ruiz, dos fixos a l’onze inicial d’una enorme qualitat, han estat els sis únics jugadors capaços de sobrepassar el llindar dels 3.000 minuts, i no és casualitat.

Toni ha estat el Zamora de Tercera, i el jugador més destacat de l’eliminatòria d’ascens. Sierra ha quallat una sensacional temporada, aconseguint 7 gols importants (dos dels quals amb empremta de Segona B), i demostrant que és un lateral molt difícil de superar en el regat i la col·locació. Fernando, més conegut com la frontissa, el termòmetre o el motor, ha estat l’encarregat de donar equilibri a l’equip. I, Matamala s’ha erigit en el killer amb 14 gols, i en el treballador infatigable que tot entrenador desitja: toca d’esquenes, oxigena, pentina, pressiona, protegeix, brega, congela, remata. 

L'onze que va tocar la glòria diumenge al Sagnier // Alex Gallardo
Seria injust oblidar-se de la resta: Larios, 7 gols de penal i un rendiment extraordinari en defensa; Murillo-Cazorla-Duran, una rereguarda de màximes garanties; Charly Ruiz, la precisió i la clarividència en l’última passada; Fran Bea, el recorregut i les transicions; Jaime i Ernest, el domini de l’esfèrica i la combinació; Ignacio i Ferran Vila, l’electricitat i el vertigen per les bandes; Mechi i Cano, la professionalitat i les cames de refresc; Pedro García, un rodamón del gol; i Alberto i Àlex Ruiz, el futur i la projecció.

Dirigir un capital humà i futbolístic com aquest pot arribar a semblar una tasca senzilla. Però, embastar-lo, aconseguir implicar a tots els seus membres, i dur-lo fins al cim és una empresa altament complicada. I això és mèrit d’un excepcional cos tècnic, encapçalat per Agustín Vacas, qui ha tastat l’èxit just el primer any que s’asseu a una banqueta amateur. Tampoc és casualitat. Perfecte coneixedor de la casa, el tècnic pratenc ha posat al servei del vestidor tota l’experiència que ha acumulat al llarg de la seva dilatada trajectòria com a futbolista.


Foto: Alex Gallardo

  

Dia Prat, part 2: Celebracions a la vila

Ho anunciava ahir a Twitter. Avui és el #diaPrat a tercera.cat. Totes les actualitzacions d'aquest dijous estan dedicades exclusivament a l'equip ascendit a Segona Divisió B, el campió del grup V de Tercera. És un homenatge merescut, i alhora un dolç comiat a l'equip de tercera.cat. L'any que ve seran de bronze.

Podeu llegir aquí la Part 1: Balanç d'un any històric, de José David Muñoz


Ahir la plantilla de l'AE Prat va rebre el reconeixement de la ciutat per la fita assolida diumenge. La plantilla i la junta van ser homenatjats al consistori pratenc i, tot seguit, van sortir al balcó a compartir l'alegria col·lectiva amb els conciutadans. Aquesta entrada serveix per deixar constància de la felicitat pratenca, d'haver recollit els fruits a la feina ben feta.

El Prat.tv ha editat una notícia en vídeo, gràcies a la feina de Patrícia Boyer i Míriam Roures, que ha editat la peça, en què es repassen els millors moments de la tarda viscuda a la Plaça de la Vila:


Fotografies
Podeu veure les fotografies de la celebració en dues galeries; la primera, la que ha obert l'AE Prat al lloc web oficial del club, en aquest enllaç. 

També tenim les fotografies de l'Alex Gallardo (veure la seva web), que amb la seva càmera ha capturat molts dels moments de la Tercera d'enguany. Mostro algunes de les fotos que ha penjat en aquesta galeria de fotos a la seva web, o en aquesta altra al Facebook d'El Prat Esports, dedicada a les celebracions d'ahir. També n'hi ha un parell (les que apareixen signades al peu) que van capturar ahir el cap d'Esports d'El Prat Ràdio, José David Muñoz, i el seu company de secció Fermín Suárez.


 

 
Foto: José David Muñoz
Passadís popular als campions // Foto: Fermín Suárez
  

Dia Prat, part 1: Balanç a un any històric

Ho anunciava ahir a Twitter. Avui és el #diaPrat a tercera.cat. Totes les actualitzacions d'aquest dijous estan dedicades exclusivament a l'equip ascendit a Segona Divisió B, el campió del grup V de Tercera. És un homenatge merescut, i alhora un dolç comiat a l'equip de tercera.cat. L'any que ve seran de bronze.


Obre el foc el cap d'esports d'El Prat Ràdio, José David Muñoz. Ell ha estat l'encarregat de narrar, amb l'equip d'El Prat Esports al costat, l'any de glòria dels potablava. Les seves locucions han estat punts àlgids d'un any dolç al Sagnier. Ara en fa balanç per al blog. Gràcies al José David per la col·laboració, i enhorabona per la feina ben feta a ell i a l'equip d'esports d'El Prat Ràdio, que han completat un any exitós al costat de l'equip.

El rostre del José David ahir ho diu tot. // Alex Gallardo
Muñoz, que ha viscut en primera persona l'excel·lent curs pratenc, des de l'empat a zero contra el Manlleu, a l'agost, fins la matinal del 27 de maig de 2012. De dates comença parlant en José David al balanç d'un curs memorable.



“Si pugem a Segona B, deixo la presidència”
Luis Quiñonero, fa 6 anys, quan va arribar a la presidència de l’Associació Esportiva Prat.


 

El 27 de maig de l’any 2007, el Prat perdia la Tercera Divisió a l’última jornada i baixava a Primera Catalana després d’un episodi polèmic en què participaven Masnou i Peralada. 5 anys més tard, el 27 de maig de 2012, el Masnou està a Primera Catalana, el Peralada  baixa a Segona Catalana i el Prat aconsegueix l’ascens a la Segona Divisió B. Explico això per entendre moltes de les coses que han passat des de llavors i que han conduït l’equip fins a l’ascens a la categoria de bronze.

Després d’aquella desfeta, va tornar Manolo Márquez. El Prat va pujar de nou a Tercera. Va fer promoció d’ascens i va caure contra la Peña Sport de Tafalla. Tafalla fins el moment havia estat la fita històrica més important del club. Els fonaments tècnics de Márquez van ser recollits pel seu amic Agustín Vacas, primer amb el juvenil i després des de la secretaria tècnica. Una temporada de transició  i Vacas prenia les regnes del primer equip. Estrena com a amateur. Tancava el cercle la incorporació de José Ramon Preciado a la secretaria tècnica. Vacas, Preciado i Márquez havien coincidit al Martinenc i des de llavors mantenen una relació estreta que es tradueix en una mateixa manera d’entendre el futbol basada en l’ordre tàctic i la solidesa defensiva i del grup. Des de la distància, però sempre controlant, la mirada il·lusionada del president Luis Quiñonero i el rigor econòmic del tresorer Jordi Ezponda,  sempre a l’ombra. Sempre amb una calculadora a la mà que ha permès al Prat eixugar el deute pendent d’etapes anteriors i assolir fites històriques tocant de peus a terra.

En temps de crisi, el Prat s’ha convertit en un dels equips que paga bé i puntual. Això els jugadors ho saben i al Sagnier ho han pogut aprofitar. El que ha estat un encert és el fet de portar jugadors contrastats que s’han implicat en un projecte com el d’aquesta darrera temporada. Matamala, Sierra, Cazorla, Fran Bea o Pedrito arribaven des de categories superiors a un vestidor on es trobarien jugadors insígnia com els capitans Jaime i Toni, o els veterans Rafa i Ernest, gent com Victor Duran, Larios i Fernando, i jugadors amb ganes de demostrar que tenen qualitat com Ignacio. Tots ells han conjuntat. Ni l’arribada de Pedrito va alterar l’equilibri d’una plantilla exprimida fins al final (19 jugadors) i compromesa amb l’equip i el club (sis jugadors són també entrenadors al futbol base). El rendiment de tota la plantilla ha estat impecable.

No entraré molt en aspectes esportius, ja ho fa en Fermin Suárez, però sí que m’agradaria destacar la importància cabdal en aquest equip del porter i capità Toni. Ell, juntament amb Jaime, són el mirall de la ciutat. Els referents sentimentals d’una població amb un equip, perquè pots trobar-te’ls al carrer, a un bar o a la platja. Són els potablaves de l’equip. Toni no va jugar el primer play-off de l’AE Prat per una greu lesió de lligaments encreuats. A aquesta temporada, la del Zamora, la del campionat de Tercera, la de la Copa de les Regions UEFA, sabia que li faltava la cirereta. Toni, sempre discret fora del camp, ha sabut imposar la veterania que li han donat set temporades a l’equip i s’ha convertit en l’heroi dels play-off, sempre escudat en la frase de “L’equip ha treballat molt bé defensivament i és mèrit de tots.” Tota una declaració d’intencions d’un tipus especial. Jaime, l’únic jugador de la plantilla que va jugar a l’antic Fondo d’en Peixo, sobre terra, és l’ànima del poble al mig del camp i més de 300 partits amb la samarreta del Prat pesen, i molt.

Agustín Vacas ha aconseguit el mateix que en el seu moment va fer Josep Guardiola. Al primer any com a entrenador amateur ha assolit l’ascens a la Segona Divisió B. Vacas, que viu al Prat i passeja per la ciutat, sap també el què representa tot el que ha aconseguit l’equip. Ajudat pel seu confident Juanjo Raga, preparador físic i segon entrenador, ha trenat un conjunt a la seva mida on ell fa i desfà. Un entrenador que no s’ha cansat mai d’elogiar Matamala, fins i tot quan li va costar arrencar per marcar, i que ha evitat sempre qualsevol intent de polèmica a l’equip i ha reclamat humilitat i ha tocat de peus a terra. Quan l’equip era quinzè, quan va ser quart i quan va quedar campió. Diu que no se’n va del Prat si no arriba el Bayern de Múnic per endur-se’l. Vacas respira futbol des de ben petit i aspira a quotes més altes. Ho sap, però és prudent perquè ja se les coneix totes.

El president Luis Quiñonero encara ara em retreu les meves crítiques a la manca de fitxatges del Prat el mes de juny de 2011. Els equips es reforçaven i el Prat no movia fitxa. Ell, temperamental i impulsiu, i capaç de dir just abans del partit a Sanlúcar de Barrameda que volia fletar un xàrter per l’afició, havia pres en aquell moment la dosi justa de tranquil·litat que li atorgava Vacas, en qui confiava a cegues per fer un gran projecte després de la desil·lusió de Miguel López. Nou mesos més tard, el temps va donar la raó. Quiñonero ha entrat a la història com el president del Prat amb més éxits esportius en només sis anys de mandat.

Ell, que va dir fa cinc anys que si el Prat pujava a la Segona B deixava la presidència, serà l’encarregat d’estrenar una categoria somiada per un club, un equip i una ciutat sencera. Qui ho anava a dir fa cinc anys, oi, presi?

Benvinguda, Segona Divisió B.



 

dimecres, 30 de maig del 2012

Fem balanç, capítol 7: L'any del Terrassa

Setè capítol de la secció que s'allargarà durant les properes setmanes. He convidat 16 informadors habituals de tercera.cat, un per cada equip que ja ha acabat la lliga, a escriure un article d'opinió fent balanç de la temporada de l'equip al qual ha seguit. L'ordre de publicació serà aleatori.

Si preguntem als que heu seguit el grup V de Tercera durant el curs quina ha estat la decepció, molts citaríeu el Terrassa Futbol Club. De fet, potser es dirien dos o tres equips, però és probable que el que més aparegués fos l'equip vallesà. I el més curiós és que si al mes d'agost us preguntaven quins equips veieu amb possibilitats de fer play-off, pocs diríeu els egarencs. El Terrassa va "aparèixer" del no res, es va situar líder en una molt bona primera volta, i es va desplomar a la segona meitat de curs. Ara toca reconstruir un equip, uns ànims, un projecte comú, variant algunes peces, i amb l'arribada de Miki Carrillo com a nou entrenador. Segueix l'actualitat de l'equip per al diari Ègar l'Albert Morillas. Ell, que ha crescut seguint l'equip vermell, que probablement té com a records d'infantesa aquell Terrassa de plata, amb Monty o l'immens Keko al capdavant, és una de les persones adequades per fer lectura crítica de l'any que s'ha acabat.

De l'any del Terrassa en fa balanç l'Albert Morillas.


Tot va malament si acaba malament
Un article d'Albert Morillas



Com una muntanya russa. O com uns autos de xoc. Així podríem definir la temporada del Terrassa. Muntanya pels alt i baixos en el rendiment que ha patit. Autos perquè, al final, ha acabat xocant contra el mur de la realitat. Al principi de la temporada ningú comptava amb ells, i al final han acabat donant raons als desconfiats.

El procés, en tot cas, ha estat curiós. Quan mancaven jugadors, els egarencs mantenien una línia positiva: sempre a la zona de play-off, sent l’equip més golejador del grup i proporcionant un punt de suport per a una afició pràcticament desnonada. Sense anar més lluny, els roigs van remuntar un 1-0 advers al camp de l’Olot amb 13 jugadors del primer equip. Qui els anava a dir que, quan semblava que les coses milloraven respecte al tema d’efectius, s’anava a enfonsar tot el conjunt.

Al gener, amb l’equip líder, es portaven uns quants reforços de qualitat (sent Miguel Ángel el de més renom), i aquest fet feia que a tots els fòrums es donés el Terrassa com a favorit per a l’ascens. Hi hauria arribat sobradament si no haguessin fet una segona volta digna de descens, amb 15 punts en 19 partits. El gol es va perdre, la defensa va fer aigües i els jugadors van deixar de creure en si mateixos, a part d’altres temes extraesportius que només ells coneixen.

Foto: Alex Gallardo


Ara per ara, les incògnites respecte el Terrassa FC són enormes. És molt probable que l’any que ve veiem un planter completament renovat però, al final, aquesta és la història de sempre: tornar al començament per no avançar mai. Potser algú s’hauria de preguntar si altres membres del club també tenen part de culpa en la desfeta. Com he dit abans, els temes extraesportius només els coneixen els implicats, però un equip no cau en la desmotivació perquè sí.

En qualsevol cas, hi ha una qüestió més important que elucubrar sobre possibles botxins del Terrassa, i és saber com es farà per recuperar una afició desencantada, fastiguejada, enganyada. Veure com el model del Sabadell, l’etern rival, els ha portat a Segona fa créixer la creença que no s’estan fent bé les coses, i les xiulades dels últims partits així ho van fer palès. Aquest estiu és completament pivotal pel que fa a les aspiracions egarenques: si s’actua amb discreció i prudència, es podrà tornar a intentar el play-off l’any que ve. Si no... és molt possible que el Terrassa es quedi a l’infern de Tercera uns quants anys més.

dimarts, 29 de maig del 2012

Els rivals de la 2a ronda del play-off

Amb el Prat ja ascendit a Segona B (l'equip ho celebrarà demà al consistori pratenc), els altres tres equips complien el cap de setmana i ja tenen rivals a la segona ronda del play-off. L'Ejea, el Binissalem i l'Extremadura són els propers rivals dels nostres representants, i des de tercera.cat he volgut acostar-me una mica al perfil dels tres equips, apropant l'anàlisi que en fa gent que els ha seguit durant aquest curs.

L'Espanyol B tindrà un rival relativament cèlebre. Dic relativament perquè l'Extremadura UD actual és una refundació del cèlebre equip blaugrana (el CF Extremadura) que va arribar a jugar dos cursos a Primera Divisió (1996-1997 i 1998-1999). Es va refundar el 2007, i va ascendir en 3 anys fins a Segona B (2010-2011), categoria que va perdre el curs passat. L'equip juga al mateix escenari, el Francisco de la Hera (12.000 espectadors), que va viure tardes de glòria a l'elit fa una dècada. Ha quedat tercer al grup 14, encaixant ben pocs gols, 24 en 40 partits oficials. A la primera ronda ha eliminat l'Haro Deportivo per un global de 2 a 1. El periodista esportiu extremeny José Antonio Reina, que treballa a Canal Extremadura Radio, ens explica com arriba l'equip a l'eliminatòria:

El Extremadura UD llega a la semifinal de la fase de ascenso a Segunda B tras superar al Haro Deportivo. En la ida, disputada en el Francisco de la Hera, que albergó las dos temporadas del extinto CF Extremadura en Primera División durante la década de los noventa, el Extremadura UD ganó 2-0 al Haro gracias a un tempranero gol de Carlos Rubén, de penalti, y a un postrero tanto de Angelito, que llegó en el descuento. En la vuelta en El Mazo, el Extremadura UD perdió 1-0 con ciertas dosis de sufrimiento en la recta final, aunque el guardameta Tete se erigió en el salvador del conjunto almendralejense.
Antes de comenzar la temporada, por el potencial de su plantilla, el Extremadura UD entraba en todas las quinielas para competir en la lucha por el título con el Arroyo, que ascendió el pasado domingo. Sin embargo, un discreto inicio del campeonato, sobre todo fuera de casa, le alejó de la lucha por el título. No obstante, la segunda vuelta azulgrana ha sido espectacular y sólo perdió en la jornada 24 en feudo del campeón Arroyo, aparte de la derrota del pasado domingo en tierras riojanas.
La remontada del equipo presidido por Diego Madera y entrenado por Agustín Izquierdo se cimentó en una ligera mejoría como visitante, pero, sobre todo, en su espectacular racha como local. De hecho, el Extremadura UD acumula 16 victorias consecutivas en el Francisco de la Hera. Y lo que es más llamativo: No encaja ningún gol en su feudo desde el 16 de noviembre cuando goleó 4-2 a la UD Badajoz. Desde entonces, los azulgranas suman 1.283 imbatidos ante sus aficionados.
En Almendralejo no ha gustado el emparejamiento con el Espanyol B. Aparte del largo desplazamiento, se considera al filial españolista uno de los rivales más duros que podía depararle el sorteo. Sin embargo, el equipo de Raúl Longhi también debe tener en cuenta que enfrente tendrá a un rival con jugadores con múltiple experiencia en superior categoría. Los nombres más significativos son los de Tete, Golo, Carlos Rubén y, sobre todo, el veterano Sabino, que llegó a jugar en Primera División. El delantero de Los Santos de Maimona, sin embargo, no llega a esta eliminatoria en su mejor momento, pues reapareció el domingo tras una larga lesión.

Un segon de grup amb molta fama a nivell estatal aquest curs serà el rival del Manlleu. Tot i haver quedat sotscampió al grup 11, el balear, el CD Binissalem ha estat notícia aquest curs (de fet, fa només unes setmanes), per haver-se imposat a la Copa Federació, convertint-se en el primer equip de Tercera en assolir-ho des de 2005. Els mallorquins van vèncer amb un balanç a la final, si més no, curiós: imposant-se 5 a 0 a casa i perdent al camp del Lemona per 6 a 1. A més, pel camí cap al títol es van desfer del Santboià, en un partit d'anada (4-0) polèmic. L'enfrontament contra l'equip de l'extècnic manlleuenc, Miguel López, pot servir de precedent per a Francesc Cargol. L'equip mallorquí busca l'ascens a Segona B, quelcom que mai ha aconseguit. De fet, aquest és el millor any de la història  del club, amb la segona plaça a Tercera i el triomf a la competició federativa. La periodista Mercè Valero, del Departament d'Esports d'IB3 Televisió, ha viscut de prop els intensos mesos que ha viscut el futbol de Binissalem:

L’ANY GRAN DELS ASSULES
Binissalem s’ha mobilitzat pel futbol. Aquesta població mallorquina d’uns 7000 habitants és coneguda sobretot pel vi. Però aquest any si ha estat en boca de tothom és pels assules, l’equip de futbol més antic de l’illa (el 2014 celebrarà el centenari). Aquesta temporada els jugadors han aconseguit il·lusionar tots els veïns de la localitat gràcies al major èxit de la història: la Copa Federació. 
El secret del Binissalem és que s’ha convertit en una petita família. Fa quatre anys que es manté el mateix bloc. I en tres d’aquests quatre anys han lluitat per pujar a Segona B. Però fins ara mai no ho han aconseguit. Quan van estar més a prop va ser la temporada 2008-2009. Pocs obliden el gran robatori en el partit de tornada contra el San Roque a Lepe. Al minut 90, l’àrbitre va donar per bo un gol dels andalusos en fora de joc. Un gol que va deixar un any més els binissalemers a Tercera. Aquesta vegada la situació és molt diferent. Els assules tenen una confiança absoluta en si mateixos. La Copa Federació els ha donat una energia que sembla que els ha de valer per superar qualsevol obstacle. En aquesta competició han demostrat que són experts en eliminatòries d’anada i tornada. S’han desfet d’equips de Segona B (Mallorca B, Teruel, Rayo Vallecano B i Toledo) i també d’un equip català de Tercera, el Santboià. I tot això, mentre completaven una lliga per treure’s el barret. Un mà a mà amb el líder, el Constància (que ja ha aconseguit l’ascens a Segona B). Han acabat segons amb 80 punts. Només han perdut sis partits, i els 26 gols en contra demostren que tenen una defensa molt seriosa. Al mig del camp destaca Miquel Forteza, i davant també tenen qualitat, amb jugadors com Ángel García o Javi Fernández. Tots ells dirigits per un home de la casa, el binissalemer Tomeu Pons, un gran coneixedor de la categoria. 

Jugadors i seguidors creuen en l’ascens a Segona B. Sembla que és ara o mai. Però a la directiva és més realista i toca de peus a terra. Jugar a una categoria superior suposa fer una inversió més important. El president, Jaume Vallès, ha dit en més d’una ocasió que no els convé pujar de Segona B. La gran alegria de la temporada ha estat la Copa Federació i potser amb això ja en tenen prou.

A la Pobla Mafumet, quart classificat del grup V, li ha tocat un campió de grup, en aquest cas el del grup 17, l'aragonès, la SD Ejea. El màxim palmarès del rival dels tarragonins són tres campionats a Tercera (el d'enguany i els de 2008 i 1958). Mai han conquerit el cel de la Segona B, i a la ronda de campions han estat eliminats per l'Arroyo (2-2, tot i haver-se imposat a Extremadura per 0 a 1). Un bon coneixedor del futbol que desplega el campió aragonès (6 derrotes en 40 partits oficials) és Antonio Iranzo, administrador de Futbol Aragonés. Ell analitza per a tercera.cat algunes de les claus del joc del campió aragonès:

La Sociedad Deportiva Ejea consiguió su tercer título liguero tras quedar campeón en un final de competición de infarto, en la que se aprovechó de sendos tropiezos de Sariñena y Cuarte. El conjunto de las Cinco Villas ha sido dirigido por Álex Montserrate, todo un clásico en los banquillos del fútbol aragonés, con un gran historial y mucha experiencia en los play-off. La Sociedad Deportiva Ejea comenzó muy fuerte el tramo inicial, consiguiendo el titulo invernal al llegar campeón al término de la primera vuelta. El equipo sufrió varias lesiones y sin ninguna duda cosechó varios resultados negativos al inicio de la segunda vuelta, incluso saliendo de los puestos de play-off, pero un tramo final excelente en el cual cosecho 9 victorias y 2 empates les llevó al titulo liguero. Además de conseguir el título, también ha destacado José Carlos Gallego, jugador forjado en la cantera zaragocista, que a pesar de jugar en banda ha conseguido 28 goles consiguiendo el "pichichi" de la categoría. También destacan Pirri y Álex Gracía por banda, dos jugadores muy hábiles, una defensa muy seria comandada por Jorge Recio y Camus, dos jugadores con mucha experiencia en sus botas. El conjunto ejeano no ha conocido la derrota en su feudo en toda la liga y sólo ha sido superado por el Arroyo en el partido de play-off de la ronda entre campeones, mientras que fuera de casa no conoce la derrota desde el 12 de febrero, sumando más de 3 meses imbatido. Son números que invitan al optimismo, ante un filial (Pobla Mafumet) del que poco se conoce, pero muy buenas referencias llegan. Son un equipo joven, que no puede ascender, pero está claro que van a intentar pasar y hacerlo bien para poder el año que viene dar el salto al primer equipo. Sin duda una eliminatoria muy igualada a priori en ambos enfrentamientos.

Fem balanç, capítol 6: L'any de la Grama

Sisè capítol de la secció que s'allargarà durant les properes setmanes. He convidat 16 informadors habituals de tercera.cat, un per cada equip que ja ha acabat la lliga, a escriure un article d'opinió fent balanç de la temporada de l'equip al qual ha seguit. L'ordre de publicació serà aleatori.

La temporada a Tercera ens presentava una incògnita. Descendida de Segona B, ningú sabia del cert quin seria el paper a la categoria de la Unión Deportiva Atlética Gramenet. La conclusió: un final patit, treballat, en què els colomencs assolien la salvació a l'últim sospir, sortint vencedors d'una aferrissada lluita amb el Vilanova. El primer cop que vaig anar a Can Peixauet vaig cobrir una roda de premsa del llavors president, Vicente Moreno, en què es defensava de l'actuació maliciosa del suposat Tony Thompson, el fals inversor suec (un dia en parlarem a fons) que va protagonitzar un cas tan surrealista com lamentable per a l'estat de salut de l'entitat. Aquell dia, ja fa quatre o cinc anys, tercera.cat no era ni una idea, un dels periodistes més actius a la modesta sala de premsa era en Xavi Chica. Coneixedor com pocs de l'entorn de la Grama i prestigiós informador del nostre futbol, Chica aprofita la seva vivència amb el club del seu cor, cos a cos, decepció a decepció, per parlar-nos d'un any que no ha estat brillant, però que ajuda a treure moltes conclusions, i la majoria de les que passen per la gespa, positives. Col·lectives, però també individuals, d'aquells que han aguantat la Grama a Tercera pràcticament a cost zero.

De l'any de la Grama en fa balanç en Xavi Chica.


Les petites alegries, per sort, també compten
Un article de Xavi Chica



Fa quasi nou anys vaig estar a punt de trencar-me la cama en mil bocins. Recordo que era un dia molt càlid de finals de juny del 2003 i fins i tot a Irun, al País Basc, feia una calor espantosa. Aquella tarda la Grama es jugava l’ascens al camp del Real Unión en un partit dels que feien maleir les fases d’ascens en format de lligueta. Els colomencs, llavors entrenats per Julià Garcia, qui havia donat relleu a Ferran Manresa poques jornades abans, necessitaven guanyar per ascendir. En el mateix cas es trobava el Real Unión d’Irun: havia de guanyar sí o sí. Un empat entre tots dos beneficiava un tercer, el Màlaga B, de qui els rumors deien que tenien mig pactat el seu duel contra el Lanzarote, cuer del grup i ja sense opcions.

Un autogol de Julio Puig a la primera meitat, l’empat del gramenetista Alvero a pocs minuts del final i una ocasió claríssima errada per Sauras en el temps afegit van acabar provocant una de les reaccions més estúpides de la meva vida, la d’etzibar una puntada de peu al mur de formigó que tenia just darrere meu, maleint tanta mala sort i pensant ja en un viatge de tornada que esdevindria etern i que va resultar ser infinit. Des d’aquell dia no recordo veure tants rostres desencaixats per un partit de futbol: l’1-1 final no només va impedir l’ascens de la Grama sinó també el del Real Unión. Més de 5.000 persones en silenci. Brutal.

Explico aquesta història perquè des de llavors la Grama no ha estat mai la mateixa. Poc a poc va anar perdent la seva condició d’equip de referència del futbol català. Cert és que poc després va plantar-se als quarts de final de la copa del Rei, eliminant el Barça i el Llevant i caient per ben poc contra el Betis, qui seria el campió d’aquella edició. Cert és que va disputar una altra fase d’ascens, amb Emilio Remírez a la banqueta i amb jugadors de nivell com Dimas, Lombardero o Gorka Pintado. Però el Salamanca va eliminar els de Santa Coloma ràpidament i l’equip va quedar-se lluny de pujar. Mai, mai, mai s’ha tornat a estar tan a prop del futbol professional com en aquella rematada de cap de Sauras que va sortir fregant el travesser.

En les últimes temporades tot han estat males notícies. Dos factors, la crisi i l’entrada al club de directius i presidents que de futbol només sabien que la pilota era rodona, van ser un torpede que va fer miques la Grama: arruinant-la en la vessant econòmica, espatllant-ne la gestió diària fins a límits insospitats, delmant el futbol base (l’actiu que semblava sempitern), buidant socialment l’entitat i fins i tot enlletgint físicament l’estadi (Can Peixauet ha presentat un aspecte molt deixat enguany).

Per sort, la gran mentida de portar Ramon Moya a la banqueta (dic gran perquè, en les últimes eleccions, s’havia promès a tots els socis portar Jaume Creixell i no a Moya, jo ja no entro a valorar qui és millor entrenador dels dos) va ser reparada. Aquesta temporada 2011-12, quan es va decidir fer fora al de Castellnou de Seana, es va apostar per Lluís Planagumà, un entrenador de la casa amb molta projecció, tanta que se’l van endur el Vila-real per dirigir el seu segon filial pocs dies després de debutar amb la Grama. I després, cedint la responsabilitat a Toni Romero, un tècnic poc conegut però que ha demostrat dominar la categoria i fer un bon servei a l’entitat.

Toni Pérez, el dia del triomf contra el Terrassa / TV3


Però, si com deia el nostre company Àngel Garreta, la Grama “és un club orfe de pare i de mare i pràcticament sense sostre”, com és que ens hem salvat? La resposta és compromís. A mitja temporada un equip de la zona alta, el Terrassa, va voler fitxar el capità colomenc, Toni Pérez, i la reacció del jugador va ser la següent: “Com vols que deixi la Grama tal com està, en zona de descens? Si estiguéssim salvats me n’aniria al Terrassa, però no puc deixar el meu equip així”. Casos com el de Toni Pérez, dins l’equip d’enguany, n’hi ha molts. Si a això li sumem altres ingredients, com el caràcter de Miguel Ramos, la benzina de Guillem Ramon, el cor d’Aitor Lario, la projecció de Luque o l’esquerra d’Oriol Miralles, es pot entendre que aquest nen orfe de pare i mare s’hagi salvat i hagi viscut una petita gran alegria, de les que també s’han de celebrar perquè, coi, també compten!