divendres, 29 de juny del 2012

Postals de la Tercera 11/12: Cristian Garcia




Remitent
Cristian Garcia



Es fa difícil realitzar una lectura general des d’un únic punt de vista del que ens han deixat els 20 equips del grup 5 de Tercera Divisió. Si preguntem a un aficionat pratenc, és evident que la satisfacció per un ascens lluitat i que suposa el premi a l’esforç i a la feina ben feta, predominarà per sobre de la resta d’actuació del conjunts. Si per contra preguntem a un soci del Masnou, per molts èxits que hi hagués hagut res hagués canviat la percepció de decepció que comporta el (clar) descens del quadre dirigit per Claudio Festa. Personalment, i des de la distància que suposa haver seguit majoritàriament la Segona Divisió B i haver viscut pocs partits de Tercera in situ, la nota futbolística/resultadista que li posaria als nostres catalans de Tercera seria d’un aprovat. Ho és, bàsicament, perquè l’èxit del Prat podia entrar dins de les previsions tant pel que fa a la qualitat de la plantilla d’Agustín Vacas com pel nivell alt que se li pressuposa al grup català respecte als grups de Tercera, però el fracàs de l’Espanyol B impossibilita una nota més alta. A banda cal destacar l’èxit d’un Manlleu que finalment ha aconseguit el somni d’entrar a play-off i que, a més, s’ha classificat per a la fase final de la Copa Catalunya i el ’gairebé’ d’una Pobla que, reglament a banda, va acariciar l’ascens a Iecla. 

dijous, 28 de juny del 2012

Postals de la Tercera 11/12: Àngel Garreta





Remitent
Àngel Garreta



Apassionant Tercera Divisió la que acabem de deixar enrere. Pels amants del futbol modest ha estat una temporada farcida d’emocions de tot tipus, sorpreses positives, negatives i d’aquelles que semblaven anar per una de les dues bandes i han acabat per una altra.

És, sens dubte, la temporada del Prat. Un club que, sense dècades i dècades de bagatge a Tercera ja es pot considerar un gran, penjant aquesta etiqueta per un doble factor: esportiu i econòmic. Exemple de progressió en futbol i de racionalitat en la despesa. És, possiblement, l’equip de Tercera més sanejat… bé, més aviat era. Ara gaudirà d’una històrica experiència a Segona B.


dimecres, 27 de juny del 2012

Postals de la Tercera 11/12: Sergi Vargas


Remitent
Sergi Vargas



Aquesta Tercera d'enguany té un nom: AE Prat.

I és que l'equip dirigit per Agustín Vacas pren el relleu de Santboià i Llagostera i repeteix la gesta de pujar per primer cop a la seva història a la Segona B. Una gran notícia no només pel futbol pratenc, sinó també pel futbol català. Un equip ben trenat per un debutant Vacas que ha sabut conjugar diversos factors al seu voltant, com la qualitat dels seus jugadors, una bona preparació, l'experiència i coneixements personals, i el suport total d'un club entregat a la seva feina i amb total confiança envers la seva figura. Una Tercera que haurà de ser recordada per la gesta de l'AE Prat i el premi a la modèstia.


dimarts, 26 de juny del 2012

Postals de la Tercera 11/12

La temporada 2011/2012, la primera que he pogut seguir des de tercera.cat, quedarà tancada en els propers dies al blog.

Se'm va acudir una curiosa manera d'acabar la temporada, en tres vies:

En primer lloc, avui a la nit (a les 00 hores) tanco les votacions de l'onze ideal de la temporada. Recordeu que podeu votar via Twitter (només cal fer servir l'etiqueta #onze3div5) o bé amb un comentari en aquesta mateixa entrada. Condicions: màxim 3 jugadors d'un mateix equip i proposar un onze coherent, quant al repartiment de porter, defenses, migcampistes i davanters. En els propers dies anunciaré l'onze més votat, així com els suplents: un porter, dos defenses, dos migcampistes i dos davanters. Per ara he rebut 57 votacions en les quals heu proposat 111 jugadors de 19 equips diferents. El jugador més inclòs apareix a gairebé el 95% d'onzes enviats.


#eldiadelaMonta compleix un any

Un any de la gesta.

La Muntanyesa es va quedar, fa 366 dies, a les portes de l'ascens a Segona B. Una decepció, aquell 2-2 insuficient contra el Sestao, que serveix ara per dibuixar un somriure al nostre futbol, el del record d'un any enorme, colossal, d'un equip que, en paraules dels seus protagonistes, no era més que un grup d'amics.

La Monta va demostrar fa un any que no tot són pressupostos desorbitats, ni noms, ni cromos o estructures organitzatives d'allò més modernes. La gesta d'un equip de barri, de la 'Prospe', ens va ajudar a tots a recuperar el sentit clàssic i estricte del terme 'futbol', i la seva àura modesta que tant estimem tots aquells que seguim el futbol català.


dilluns, 25 de juny del 2012

Xavi Molist i Bakary, als millors gols de la temporada

Després d'un any recollint, setmana rere setmana, els millors gols del futbol català, la redacció de l'Esports en Xarxa, informatiu esportiu diari de la Xarxa de Televisions locals (19'30h els feiners, 22h els caps de setmana) hem votat els millors gols de la temporada al futbol català. Són els següents (VÍDEO més avall):

Sergio León // CF Reus Deportiu
Sergio León, el millor

El millor gol del curs actual és per a Sergio León, davanter del CF Reus Deportiu, de Segona B, gràcies a una meravellosa rematada de xilena contra el Mallorca B, que deixava inmòbil el porter balear. Un gol que, a més d'estètic, era vital per a les aspiracions del Reus de seguir a la lluita per ser entre els quatre primers.




Marc Pedraza // El blog de l'Hospi

Marc Pedraza, segon

Ha estat segon un altre jugador de la categoria de bronze, Marc Pedraza, del CE L'Hospitalet, gràcies a una jugada individual que va exhibir al Camp d'Esports de Lleida. El mitja punta va ser l'home del partit a la Terra ferma. El migcampista anotava dos gols, provocava un tercer en pròpia porteria dels lleidatans, i anotava la diana de la tarda amb una jugada personal en què es desfeia fins a tres cops dels defensors blaus per acabar batent per baix el porter Víctor Ibáñez. Gol especial, per la dedicatòria al seu pare, el desaparegut Àngel Pedraza.



Xavi Molist // REMIMAGES.com
Xavi Molist, tercer

El millor gol de la Tercera 2011/2012, i el tercer del recull global, és per a Xavi Molist. El davanter es lluïa a la primera volta amb dos hattricks consecutius. A Santboi el futbolista del Terrassa feia una demostració de domini de les dues cames: control amb la dreta, bot, i execució amb l'esquerra, sorprenent del tot el porter local.




Bakary // Ferran Casals
Bakary, quart

Segueix a Molist a la llista un altre jugador de Tercera, Bakary, de l'Espanyol B, amb la rematada inversemblant contra el Muntanyesa a Sant Adrià. Bakary sorprenia el públic de Sant Adrià amb una rematada poc ortodoxa però molt vistosa, que servia per superar el porter Marc Ramírez. Carlos Clerc centrava i Bakary, amb el lateral del peu, aconseguia un gol molt plàstic.


David Prats // Sport
David Prats, cinquè

Tanca el quintet de gols un clàssic del nostre futbol, David Prats, que segueix donant guerra al futbol català. El seu pas per l'Hospi (aquest estiu ha signat pel Sant Andreu) serà recordat pels 16 gols anotats enguany. Un dels més preciosos, aquesta suau vaselina que servia per donar el triomf riberenc contra el Reus. Prats rebia la pilota fora l'àrea i no s'ho pensava. Xut tendre i col·locat per sumar tres punts.

Aquest és el VÍDEO-Resum dels 5 millors gols de la temporada:


Aquesta és la tercera campanya en què l'Esports en Xarxa escull els tres millors gols de la temporada. Els guanyadors anteriors són:
  • Temporada 2009/2010: Dani Planagumà (AEC Manlleu), espectacular gol de xilena a Benavent.
  • Temporada 2010/2011: Sergio Urbano (Terrassa FC), xut amb efecte endimoniat a Llagostera.

El procés d'elecció ha estat el següent:
  • Hem acumulat els 3 millors gols de totes les jornades escollides fins ara (117 gols en total, 39 setmanes d'eleccions, comptant les setmanes desquadrades entre Segona B i Tercera)
  • D'aquests 117 vam fer una primera selecció de 40.
  • Passats uns dies, segona selecció de 20 gols.
  • A partir d'aquests 20 gols, els membres de la redacció d'Esports de l'XTVL han escollit els seus 8 gols preferits, ponderant-los de puntuació, de 10 punts a 1, passant per 8, 6, 5, 4, 3 i 2.
 

Fem balanç: L'any a Tercera

Durant prop d'un mes i mig hem repassat, gràcies a alguns dels informadors dels 20 equips que han competit a la Tercera 2011/2012, com ha estat l'any per a tots i cadascun d'ells.

Després de les 20 entregues, he pensat recopilar aquí mateix els enllaços als 20 articles, per si en voleu recuperar algun.

Moltíssimes gràcies als articulistes: Jordi Mestres, Àlvar Llobet, Jorge Vázquez, Havok, Lluís Montaner, Xavi Chica, Albert Morillas, Ivan Beltri, Oriol Boix, Joan Heredia, Carles Garcia, Jordi de Planell, Pep Vidal, Sergi Quitian, Laura Muriel, Marc Raymundo, Enric Gil, Xavi Fernández, Xavi Sierra, José David Muñoz i Fermín Suárez.

  1. Un deu per a l'any cent. L'any del Rubí, un article de Jordi Mestres (16 de maig)
  2. Un Balaguer agredolç. L'any del Balaguer, un article d'Àlvar Llobet (17 de maig)
  3. Any quasi perfecte. L'any del Cornellà, un article de Jorge Vázquez (22 de maig)
  4. Al mal temps, bona temporada. L'any del Gavà, un article de Havok (23 de maig)
  5. Amb la il·lusió per bandera. L'any del Vilafranca, un article de Lluís Montaner (24 de maig)
  6. Les petites alegries, per sort, també compten. L'any de la Grama, un article de Xavi Chica (29 de maig) 
  7. Tot va malament si acaba malament. L'any del Terrassa, un article d'Albert Morillas (30 de maig)
  8. Any per oblidar. L'any de l'Amposta, un article d'Ivan Beltri (5 de juny)
  9. Alts i baixos a la Garrotxa. L'any de l'Olot, un article d'Oriol Boix (6 de juny)
  10. Temporada plàcida a Castelldefels. L'any del Castelldefels, un article de Joan Heredia (7 de juny)
  11. Una temporada per (no) oblidar. L'any de l'Europa, un article de Carles Garcia (12 de juny)
  12. El retorn somiat. L'any del Vic, un article de Jordi de Planell (13 de juny)
  13. Fi de cicle. L'any del Masnou, un article de Pep Vidal (14 de juny)
  14. La nit i el dia del Santboià. L'any del Santboià, un article de Sergi Quitian (15 de juny)
  15. El coratge d'un Munanyesa etern. L'any del Muntanyesa, un article de Laura Muriel (19 de juny)
  16. La ferida de l'Espanyol B no cicatritza. L'any de l'Espanyol B, un article de Marc Raymundo (20 de juny)
  17. Una temporada que val per quatre. L'any del Manlleu, un article d'Enric Gil (21 de juny)
  18. Crònica d'un descens anunciat. L'any del Vilanova, un article de Xavi Fernández (22 de juny)
  19. Bona feina, mala sort. L'any de la Pobla Mafumet, un article de Xavi Sierra
  20. [ENTREGA ESPECIAL AL CAMPIÓ] #diaPrat (31 de maig), amb els articles: 
 

Fem balanç, capítol 19 (i últim): L'any de la Pobla Mafumet

Dinovè (i últim) capítol de la secció que s'ha allargat gairebé un mes i mig (des del primer capítol, dedicat al Rubí, del 16 de maig). He convidat 21 informadors habituals de tercera.cat (he ampliat de 16 a 20 quan els equips en play-off han acabat de competir), a escriure un article d'opinió fent balanç de la temporada de l'equip al qual ha seguit. En total, 19 capítols i el #diaPrat, que vaig dedicar al campió i ascendit a Segona B. L'ordre de publicació ha estat aleatori, deixant per al tram final les anàlisis dels equips que van fer promoció. Aprofito aquesta última introducció per agraïr sincerament la col·laboració, predisposició i excel·lent treball dels articulistes. Gràcies!

El Club de Futbol Pobla Mafumet ha estat l'últim equip de Tercera a tancar el curs esportiu. Un any excel·lent, amb quarta plaça a la fase regular, però arribant fins a tercera ronda al play-off d'ascens a Segona B. Les circumstàncies administratives li han impossibilitat qualsevol opció d'ascens, però això no esborra un any per al record. malgrat no ascendir, bona part del bloc liderat per Kiko Ramírez no seguirà a Tercera el curs vinent, ja que seran requerits per al renovador projecte del Nàstic a Segona B. Es tanca un cicle, doncs, en el qual s'ha de felicitar, sense objeccions, els grana per l'entrega i l'excepcionalitat dels resultats obtinguts. He seguit el curs de la Pobla a través de diferents vies. Els he vist guanyar amb solvència i autoritat al Nou Sardenya i a Rubí, i n'he seguit les evolucions gràcies a la tasca de companys com en Joan Andreu Pérez, els companys d'Ona FM o els d'una altra Ona, SPS, amb la tasca d'en Javi San Felipe. Per a l'article he parlat amb en Xavi Sierra, un jove informador tarragoní que segueix l'equip per a lajornada.cat.


De l'any de la Pobla Mafumet en fa balanç en Xavi Sierra.


Bona feina, mala sort
Un article de Xavi Sierra



Els aficionats de la Pobla han viscut, en els darrers dos anys, els capítols més importants de la història del club. Per segon any consecutiu, l’equip ha arribat als play-off per intentar assolir, per primera vegada, un ascens a Segona B. Tot això és gràcies a la bona feina que s’està fent des del club, que ha acabat amb el conjunt grana participant en l’última eliminatòria d’ascens.

Tot i l’empat en el primer partit de lliga a Vilanova, l’equip de Kiko Ramírez es va situar aviat en les posicions privilegiades de la classificació. Però la bona dinàmica va acabar a l’hivern, quan un empat contra el Vic a la setzena jornada va conduir a una ratxa negativa en què només es van aconseguir 9 de 33 punts possibles durant onze jornades. Sort que l’equip va capgirar aquesta situació amb una victòria a casa contra l’Europa. Així, els pobletans van tornar a escalar posicions fins arribar a la quarta posició al final del campionat regular.

Després han arribat els play-off, el regal de la temporada. Tot i tenir present que el Nàstic se n’anava directament a Segona B i que això impossibilitava l’ascens, l’equip ha seguit lluitant. I així ho demostren els resultats: és l’únic equip català que ha arribat fins a l’última fase (amb el Prat a part). Ejea i Laredo ja van patir la bona temporada de la Pobla i el Ieclà s’ha acabat enduent l’última eliminatòria gràcies a la loteria dels penals.

Un dels aspectes clau d’aquesta bona temporada ha estat el gran rendiment del porter Sergio López i de la defensa en general, des del capità Ñoño fins a l’última incorporació, Songo’o. L’equip ha aconseguit mantenir la porteria a zero en 24 de les 38 jornades de lliga i ha acabat com l’equip menys golejat (juntament amb el gran líder, el Prat) amb només 27 gols rebuts. Diuen que un bon atac comença amb una bona defensa. A més, també s’ha de destacar la tasca fosca d'Aleix Coch, que ha anat de menys a més i ha acabat marcant dos gols importantíssims en aquests play-off. Potser el joc que proposa l’equip no agradarà a tothom, però ningú li pot retreure a Kiko Ramírez que ha estat efectiu.
 
En aquesta temporada es tancarà un cicle amb la marxa confirmada de Kiko Ramírez al primer equip del Nàstic. Un cicle històric d’un club que fins fa dos anys no havia arribat mai a disputar un play-off per pujar a Segona B i, a més, ha estat a punt de culminar aquesta temporada amb un ascens en els terrenys de joc (però no oficial). I per què? Per mala sort. L’any passat van ser els despatxos els que van deixar fora la Pobla de la primera eliminatòria, i aquest curs ha estat el descens del Nàstic i el Ieclà els que han impedit l’ascens. Cal recordar que l’acord que lliga el Gimnàstic amb la Pobla impedeix, segons el reglament de la RFEF, que dos equips, amb una relació de filial, competeixin en una mateixa categoria.


Foto: Alex Gallardo
Tot i així, aquesta mala sort no ha de fer oblidar la bona tasca que s’està fent els últims anys. El futur de l’equip és incert per tots els moviments que es puguin dur a terme entre Nàstic i Pobla. S’ha d’intentar mantenir una plantilla amb qualitat per seguir aspirant, l’any que ve, als play-off. Encara que ja es parli que jugadors importants (com el capità Ñoño, Joel Coch, Aleix Coch, Sergio...) puguin formar part del Gimnàstic, s’ha de fer un equip competitiu per no perdre l’afició d’un poble al qual ja li ha costat apropar-se al Municipal durant la lliga. La derrota contra el Ieclà en l’últim partit no ha de fer oblidar l’esplèndida temporada de l’equip. A més, estic segur que els pobletans haurien tingut una altra actitud si haguessin sabut que podrien assolir la categoria de bronze.
 

diumenge, 24 de juny del 2012

La Pobla frega l'ascens esportiu

El partit definitiu per als equips de Tercera de la temporada 2011/2012 acabava amb les il·lusions de la Pobla Mafumet, que queia eliminada, amb honor, a la tercera i definitiva ronda del play-off contra el Ieclà, després de caure a la tanda de penals (2-1, 5-4 als penals), ja que en 120 minuts s'ha equilibrat el balanç golejador de fa set dies a terres tarragonines.

El campió murcià s'ha avançat aviat, al minut 8, gràcies a Pasqui, però els pobletans, en aquell moment derrotats virtualment, han aconseguit igualar deu minuts després, gràcies a un magistral llançament de falta de Víctor Oribe, tot un especialista.

A la represa, després d'un intens setge, Micky ha marcat el gol que igualava del tot l'eliminatòria als últims minuts. El Ieclà ha estat a punt de fer el tercer, que Aleix Coch ha pogut salvar sota pals.

A la pròrroga el marcador no s'ha mogut i la tanda de penals ha acabat sent decisivia. L'errada de Rubén, del Ieclà, enviant la pilota fora, no ha estat aprofitada d'inici per la Pobla, amb el llançament al pal de Jordi Roca. La posterior errada d'Albert Mozo ha propiciat que Rafa fés el gol de l'ascens a Segona B per al Ieclà.

La temporada s'acaba, doncs, sense l'ascens esportiu de la Pobla Mafumet, però amb un excel·lent regust de boca després d'una espectacular temporada dels grana. L'ascens no hagués sigut viable, molt probablement, però això no entel·la, per res, una temporada per emmarcar.

396 partits després, 1.018 gols després, el pas dels 20 equips catalans de Tercera s'acaba per aquest curs.

[Partit seguit via la transmissió de COMRàdio, amb Ignasi Trapero des de Iecla, i els companys Toni Castro, Marta Casas i David Fleta a l'estudi. També via Joan Andreu Pérez, Adrià Coch, Joan Arasa i els companys d'OnaSPS.]


DIUMENGE, 24 DE JUNY
Ieclà 2-1 (5-4 als penals) Pobla Mafumet (Pasqui i Micky / Víctor Oribe)
Penals: Marquen Tonete, Keko, Ayo, José Ramón i Rafa / Sebas, Bueno, Joel Coch i Aarón Fernández. Fallen Ruben / Jordi Roca i Albert Mozo

Serveixi aquesta última entrada de resultats del curs per agrair a tots els informadors la tasca feta durant els 396 partits que hem viscut enguany a Tercera. Ha estat intens, apassionant i enriquidor seguir setmana rere setmana la passió que poseu molts seguint uns equips i uns jugadors que mereixen la difusió que, entre tots, fem.

A partir de demà, l'empenta final, tanquem la temporada, i de quina manera. Aquest és el menú:
  • Últim capítol de Fem balanç: L'any de la Pobla Mafumet
  • Millors gols del futbol català a criteri de la redacció de l'Esports en Xarxa (XTVL)
  • Onze ideal de Tercera 11/12 a votació popular dels lectors de tercera.cat
  • I un comiat molt especial, en sis capítols

divendres, 22 de juny del 2012

Fem balanç, capítol 18: L'any del Vilanova

Divuitè capítol de la secció que s'ha allargat durant les últimes setmanes. He convidat 21 informadors habituals de tercera.cat (he ampliat de 16 a 20 quan els equips en play-off han acabat de competir), a escriure un article d'opinió fent balanç de la temporada de l'equip al qual ha seguit. En total, 19 capítols i el #diaPrat, que vaig dedicar al campió i ascendit a Segona B. L'ordre de publicació serà aleatori.

El Club de Futbol Vilanova vivia el capítol més trist de l'última dècada el 13 de maig passat al Masnou. Trist i agredolç. Una golejada a camp contrari (1-5) no impedia el descens dels vilanovins, que culminaven així un fluix any. Els del Garraf, a Tercera des de 2002 i amb dos play-off disputats en l'última dècada, tancaven de la pitjor manera un curs futbolístic mogut. Diversos són els referents de l'equip. Tants, que vincules el concepte futbol i Vilanova a noms com els de Carles Valldosera, Mario León o Santi Triguero. El seu esforç, i el de tots els altres companys entrenats per Àngel Alcolea, no va ser suficient per mantenir la categoria en una aferrissada lluita per la permanència amb la Grama. Ara, amb Dani Casado a la banqueta, toca començar de nou. De moment, Valldosera i Triguero seguiran a l'equip. El descens, com en els casos de Masnou i Amposta, és trist també per als qui coneixem els mitjans que han seguit l'equip durant l'any (aquest i els anteriors). Un bon exemple és en Xavi Fernández, de Canal Blau, amb qui ens uneix el fet de rebre, setmana a setmana, les seves cròniques dels partits. De dilluns a dilluns he escoltat (i editat) les seves subordinades, els seus apunts familiars, quan parla d'"el Santi", o de "Pitusso". Per això vaig pensar ràpidament en ell per fer anàlisi d'un any complicat.

De l'any del Vilanova en fa balanç en Xavi Fernández.

Crònica d'un descens anunciat
Un article de Xavi Fernández



El Vilanova d'aquesta temporada ha acabat cremant-se al foc amb el qual feia 3 anys que jugava.

Fa dues temporades l'equip es va salvar gràcies a un gran sprint final, fonamentat en la fortalesa a casa, a l'Alumnes Obrers, ja amb Àngel Alcolea a la banqueta, a la qual havia arribat substituint un Robert Elvira que mai va acabar de convèncer els nous dirigents. L'any següent (la temporada passada), l'equip es va salvar més que in extremis. Primer, gràcies a una última jornada d'infart, amb el capità Carles Valldosera convertint-se per enèssima vegada en el gran heroi, marcant dos gols a camp del Cornellà que van valer un punt que va evitar el descens directe; i després, gràcies a uns ascensos de Llagostera i Reus que van compensar els descensos de Segona B, deixant els vilanovins un any més a Tercera divisió; el que en feia 10 de manera ininterropuda.

Aquesta dècada, però, s'ha trencat aquesta temporada. No hi haurà onzè any a Tercera del CF Vilanova perquè aquest cop sí, l'equip ha tornat a jugar sobre la corda fluixa, i ha caigut. Cuer durant diverses jornades; en descens gairebé en totes; aquest cop ni Valldosera, ni un tram final miraculós van aconseguir que els blaus assolissin la permanència.
Les raons, com sempre, són múltiples (gairebé infinites), però no per això fàcils ni d'entendre ni d'explicar.


A ulls de la majoria dels "experts" del #futbolcat no hi havia un problema d'entrenador (Àngel Alcolea té un reconegut prestigi com a tècnic i gestor de vestidors); tampoc un problema de plantilla (bons futbolistes, experts i joves -Valldosera, Roberto Camacho, Dani Acosta, Carlitos...-, reforçats, a més, a l'hivern amb el trio de fitxatges procedents de Gavà (Santi Triguero, Aleix Vall i Patri); i tampoc l'estil de joc ha semblat inconvenient. 

Han estat majoria, els companys de premsa, entrenadors o jugadors que han reconegut el bon futbol dels garrafencs al llarg de bona part de la lliga.

Així doncs, què? Lluny de semblar excuses, de raons n'hi ha.

Una de les més importants és la infermeria, en forma de lesions clau. No tant per la quantitat, sinó pel QUI i pel QUAN han afectat aquestes lesions. Diversos jugadors no van poder fer pretemporada amb normalitat per culpa de diferents problemes físics, cosa que els va obligar a agafar el ritme en plena competició, jugant quan encara no estaven al 100% o trigant setmanes a estar a bon nivell (Pitu, Mañosa, Roberto Camacho, Mario León o Carlitos en són exemple). I pitjor ho van tenir d'altres, lesionats de gravetat com Samu (lateral dret) o, sobretot, Remo Forzinetti, que va arribar a Vilanova com el fitxatge estrella i s'ha passat la temporada KO, per culpa dels lligaments del genoll.

Foto: CEEuropa.cat

Ara bé, lesionats n'hi ha a tots els equips, en major o menor mesura. He de reconèixer que em costa, encara avui, entendre per què el Vilanova ha baixat de categoria. Hi he pensat tot l'any; n'he debatut en dotzenes de xerrades; li he buscat mil raons... i una vegada i una altra arribo a la mateixa conclusió: DEPRESSIÓ. Dit d'una altra manera, psicologia, dinàmiques, estats d'ànim. No parlo de sort. La fortuna existeix en un penal, un partit o un pal... però no, durant dues temporades i mitja. Però sí les dinàmiques.


Precisament perquè els garrafencs han estat 3 anys flirtejant amb el descens, significa que durant tot aquest temps han viscut més derrotes que victòries; més desenganys que il·lusions. No és que hagin entrat en una dinàmica negativa, sinó que no hi han sortit (!) en 3 anys. I això afecta, en negatiu.


El Vilanova d'aquesta temporada ha estat un equip molt feble psicològicament, gairebé depressiu. Tan dubtós de les seves possibilitats que sovint ha estat capaç de jugar millor que el rival, gaudir de més ocasions o dominar el partit... fins que qualsevol entrebanc al llarg dels 90 minuts es convertia en un obstacle insuperable; en un daltabaix que acabava per fer desaparèixer l'equip del camp, incapaç de reaccionar. Després, durant la setmana tocava la feina de recuperar anímicament un equip desfet... i val a dir que gairebé sempre Alcolea, el seu cos tècnic i els capitans eren capaços d'aconseguir-ho. L'equip saltava al camp el següent partit refet moralment, però l'única realitat era que aquesta recuperació només era superficial, la ferida sota la vena era molt més profunda i, aleshores, arribat qualsevol altre mal moment al partit, l'equip tornava a venir-se a baix. I així, successivament; setmana rere setmana.

El Vilanova mai ha aconseguit gaudir del futbol. Els resultats desfavorables s'han succeït. L'equip ha estat incapaç de ser regular, d'aprofitar l'empenta d'un bon partit, d'encadenar tres marcadors positius. Ha estat, per ell i pels seus aficionats, l'equip de la “destrempada” continuada. Va donar la sorpresa un diumenge guanyant a camp del Cornellà (jornada 18); i el següent perdia a casa contra el Masnou (jornada 19). I com aquest, hi ha exemples per avorrir.


Amb una única excepció, l'inici de la segona volta. Aleshores el Vilanova va arribar a ser el millor equip de tota la lliga (5 victòries, 2 empats i només 1 derrota en 8 partits). Semblava que l'empenta podria ser suficient tant per salvar la categoria com per donar per superada, d'una vegada per totes, aquesta endèmica mala dinàmica. Però res més lluny de la realitat. Com no podia ser d'altra manera, aquest Vilanova d'extrems, exageradament volàtil, va passar de fer uns paupèrrims 16 punts al final de la primera volta, a ser el millor equip de l'inici de la segona, per després acabar guanyant ja només un partit més en tota la temporada (10 jornades), últim partit de lliga a banda (en què sí va vèncer, 1-5 al Masnou, en una victòria estèril perquè no depenia d'ell mateix per salvar-se).

Les dinàmiques han estat l'autèntic botxí del Vilanova. Ara bé, seguint amb la metàfora, pot ser sí que són elles les que han tirat de la palanca perquè acabés penjat... però n'hi ha moltes altres que són responsables que l'equip hagi acabat allà, en mig de la plaça del poble, amb el sac al cap i el llaç al coll.

Esportivament, el Vilanova ha perdut a casa contra el Masnou, ha estat golejat a Amposta o ha estat incapaç de guanyar el Vic, la Muntanyesa o el Balaguer, tots ells equips “de la seva lliga”(resultats que encara dolen més si tenim en compte que, al final, només li ha faltat 1 sol punt per salvar-se).

A més, fins l'arribada d'Aleix Vall el lateral dret va ser un desert; l'equip ha estat mancat de gol, sobretot entre els seus davanters i li ha faltat experiència i do de comandament en molts moments. El clima social, a més, ha estat insostenible, amb crítiques ferotges i reiterades sobretot cap a l'entrenador Àngel Alcolea, però també cap a alguns jugadors i el president. L'entorn vilanoví ha estat el més dur dels darrers anys. I per si tot plegat no fos suficient, tampoc ha ajudat, per descomptat, que econòmicament el club no hagi pagat al dia. A dia d'avui als jugadors i l'entrenador (molts dels quals ja no hi són), encara se'ls deuen 6 mensualitats.

Traduint tot això en fets: el Vilanova 2011/12, que ja havia clavat els registres de l'any passat amb els 16 punts del final de la primera volta, ha acabat aquesta lliga amb 41, també els mateixos amb que va acabar la temporada passada. Mateixos punts, mateixes errades... això sí, diferent final.

La ironia dels números no fa sinó evidenciar que s'ha jugat amb foc, i que quan ho fas, no sempre pots sortir-ne indemne. En definitiva, la conseqüència de totes aquestes línies només és una: el descens (anunciat) a Primera Catalana.



dijous, 21 de juny del 2012

Fem balanç, capítol 17: L'any del Manlleu

Dissetè capítol de la secció que s'allargarà durant les properes setmanes. He convidat 20 informadors habituals de tercera.cat (he ampliat de 16 a 20 quan els equips en play-off han acabat de competir), a escriure un article d'opinió fent balanç de la temporada de l'equip al qual ha seguit. En total, 19 capítols i el #diaPrat, que vaig dedicar al campió i ascendit a Segona B. L'ordre de publicació serà aleatori.

L'Associació Esportiva i Cultural Manlleu ha completat enguany el millor curs futbolístic dels últims 13 anys. Tercer a la lliga regular, meravellant els seguidors amb un joc en què han destacat, a parts iguals, el treball defensiu i l'espectacular resolutivitat al davant, amb el màxim golejador de la categoria, Dani Planagumà, acompanyat d'homes que han destacat durant el curs, com Jordi Aumatell, Baruc Nsué, Albert Criado, entre molts altres. Un any en què hem de felicitar, també, el tècnic Francesc Cargol, que tanca un cicle de quatre anys exitós al capdavant dels osonencs. Han explicat els èxits de l'equip els companys i amics de Ràdio Manlleu. L'emissora no passa per una bona situació econòmica (per desgràcia, quelcom habitual al sector), però la professionalitat de Dionís Crusellas, Enric Gil, David Osa, Raimon Roma i companyia ha estat envejable. L'exposició que en va fer Enric Gil a la jornada d'esport i ràdio local celebrada al Prat el mes d'abril parla d'aquells que conserven intacte el sentit de la paraula vocació. Ningú com ell, doncs, per narrar a tercera.cat una temporada que serà sempre recordada.


De l'any del Manlleu en fa balanç l'Enric Gil.


Una temporada que val per quatre
Un article d'Enric Gil



El Manlleu ha tancat aquest any un cicle que ha durat quatre temporades. I ho ha fet de la millor manera possible, convertint l’últim exercici en una mena de síntesi d’un relat escrit per Francesc Cargol a la banqueta i posat en pràctica per homes com Planagumà, Jordi Aumatell, Putxi o Criado, tots ells situats ja en nous projectes fora del Manlleu.

Els d’Osona, com ja havien fet altres anys amb Cargol a la banqueta, han anat de menys a més i han encadenat una regularitat al tram final difícil d’igualar: catorze jornades consecutives sense perdre (play-off inclòs). Però ha estat en aquesta quarta temporada quan els manlleuencs han recollit els fruits madurs dels anys de treball, arribant a la fase final de la Copa Catalunya -havent eliminat el Girona, un Segona-, acabant tercers a la lliga regular i quedant-se a les portes de la tercera i última ronda de promoció.

El més paradoxal de tot plegat és que el Manlleu ha aconseguit els millors números del cicle Cargol en un exercici marcat per les restriccions pressupostàries i per una sèrie de lesions que haurien hagut de condicionar, a priori, el rendiment d’una plantilla més aviat curta. Fins a cinc jugadors habituals en l’onze titular han patit lesions de llarga o mitjana durada (Crous, Ginés, Rudé, Crivillé i Gely), a més de la baixa a principis de temporada de Fortet -fitxat per l’Espanyol B.

Foto: CE Europa
 
Tanmateix, la situació ha estat superada gràcies el rendiment de joves jugadors revelació com Putxi o Aumatell que ja havien tingut minuts en temporades anteriors, però que aquest any han aprofitat la confiança del tècnic per reivindicar-se. L’entesa entre els joves aprenents i els gats vells com Planagumà o Gely, ben conduïda pel cos tècnic, ha permès superar les adversitats de les lesions i madurar una idea de futbol. En efecte, el Manlleu de Francesc Cargol ha trobat una identitat. Ha optat per un joc ordenat i de toc, amb llargues possessions, i una defensa arriscadament avançada; ha trobat un estil amb el qual s’ha sentit còmode.

El Manlleu ha tingut un gran potencial ofensiu, essent l’equip més golejador del grup català de Tercera Divisió amb 73 gols (a la lliga regular), 21 dels quals se’ls ha adjudicat Dani Planagumà, pitxitxi de la categoria (un gol més al play-off). Tot i així, el conjunt d’Osona ha rebut 48 gols, una xifra justificada pel fet que fins la segona meitat de temporada els manlleuencs no van trobar un porter fix (van fitxar Barragán); abans s’ho havien anat combinant Imanol i Fran.

Ara el Manlleu afronta la temporada que ve ple d’incerteses. Per començar, la marxa de Cargol a la banqueta deixa un buit que s’aprofundeix amb les baixes de jugadors que han estat clau durant aquests anys. Probablement el pitjor d’aquest curs és que s’ha creat un bon aparador perquè equips de Segona Divisió B s’enduguin ara pilars del conjunt d’Osona. És el preu que s’ha de pagar per quatre anys entranyables que a Manlleu seran sempre recordats.

 

dimecres, 20 de juny del 2012

Entrega dels Premis Campió (Radio MARCA)

Els companys del Marcador Catalunya, programa referència per als seguidors del futbol català els diumenges al matí, van entregar dimarts 19 de juny al vespre els Premis Campió, els guardons que l'equip del programa entrega als clubs, tècnics, jugadors i àrbitres més destacatsde les 4 primeres categories del nostre futbol, de Segona B a Segona Catalana.

Els Premis Campió // Foto: Sergi Vargas

Enguany s'han entregat set premis a representants del grup V de Tercera Divisió. Els resumeixo tot seguit, amb les fotografies que ha inclòs Sergi Vargas al seu blog, Viure el #futbolcat. Allà (en aquest enllaç) podeu veure tots els premiats.

Els premiats de Tercera són:

  • Carlos Montoro, del Rubí, millor jugador del mes d'octubre
Carlos Montoro // Foto: Sergi Vargas
  • Dani Planagumà, del Manlleu, màxim golejador de Tercera Divisió
Dani Planagumà // Foto: Sergi Vargas
  • Toni Texeira, del Prat, millor porter de Tercera Divisió
Toni Texeira // Foto: Sergi Vargas
  •   Alex Fernández Pérez, millor àrbitre de Tercera Divisió
El col·legiat Fernández Pérez // Foto: Sergi Vargas
  •  Equip més esportiu: FC Santboià
Conrad Zaragoza, vicepresident Santboià // Foto: Sergi Vargas
  • Óscar Sierra, del Prat, millor jugador de Tercera Divisió
Óscar Sierra // Foto: Sergi Vargas
  •  Agustín Vacas, del Prat, millor entrenador de Tercera Divisió
Agustín Vacas // Foto: Sergi Vargas

Enhorabona a tots els esportistes reconeguts, i a Radio MARCA, amb l'equip encapçalat per Ricard Vicente, per l'excel·lent tasca en la difusió del futbol català.

Fem balanç, capítol 16: L'any de l'Espanyol B

Setzè capítol de la secció que s'allargarà durant les properes setmanes. He convidat 20 informadors habituals de tercera.cat (he ampliat de 16 a 20 quan els equips en play-off han acabat de competir), a escriure un article d'opinió fent balanç de la temporada de l'equip al qual ha seguit. L'ordre de publicació serà aleatori.

El filial del Reial Club Deportiu Espanyol ha viscut un any de decepcions. Primer, tothom el situava a les travesses per ser campió, però un mal tram central convertia la reacció final en estèril a l'hora d'igualar el campió Prat al capdavant; després, l'objectiu d'ascens es diluïa en una fatídica segona ronda de play-off contra l'Extremadura. Un cúmul de fatalitats esportives que ha seguit de prop Marc Raymundo. Espanyolista convençut, coneix com poc la sala de màquines, com ell en diu, de la planificació esportiva del club blanc-i-blau i, per tant, pot analitzar a fons el segon intent fallit de recuperar la Segona B perduda fa dues temporades.


De l'any de l'Espanyol B en fa balanç en Marc Raymundo.


La ferida de l'Espanyol B no cicatritza
Un article de Marc Raymundo

Fins no fa gaire, sempre que l’Espanyol B baixava de Segona B a Tercera, pujava i recuperava la categoria de forma imminent. L’any posterior a una caiguda, l’equip es refeia, es reforçava, s’alçava i arrasava pujant com un coet. Gairebé no tenia rival. En tots els precedents en què va baixar anteriors al darrer descens (1994/95, 1999/00, 2005/06 i 2008/09) va fer d’equip ascensor. Descendir i ascendir. Ara, però, des que el filial blanc-i-blau va descendir a Guijuelo el 25 de maig del 2010, l’equip periquito no ha alçat el vol. Els espanyolistes, el curs vinent, jugaran a Tercera per tercer cop consecutiu, en un clar senyal que quelcom falla. “No és normal que el filial no sigui capaç de recuperar la categoria”, pensen els aficionats de l’Espanyol. Enguany ha perdut l’opció en la segona fase de la promoció d’ascens caient en els dos partits contra l’Extremadura i l’any passat ni tant sols es va classificar per disputar el play-off d’ascens.

Si ens centrem en l’anàlisi d’aquesta temporada diversos poden ser els factors que expliquin el perquè l’Espanyol B no ha complert amb l’objectiu

Molt forts i segurs van començar el curs els de Raúl Longhi, protagonitzant un inici que  feia pensar que, aquest cop sí, podrien ser els favorits absoluts. Invictes van mostrar-se els futbolistes blanc-i-blaus en les primeres 15 jornades de lliga (8 victòries i 7 empats). Posteriorment, però, l’Espanyol va protagonitzar una sorprenent davallada en el joc que el va apartar dels llocs del play-off. Crisi de joc i resultats. Un únic triomf en els 9 partits següents els va fer aparèixer els dubtes i les pors. Longhi, pels molts jugadors que citava Pochettino en el primer equip, per lesions i sancions es va veure obligat a fer mil i un equilibris i invents durant una temporada en què ha arribat a utilizar un total de 33 futbolistes, 8 d’ells del juvenil. Amb tan sols la possiblitat de repetir una alineació una sola vegada (en les dues primeres jornades), la tasca per a l’entrenador ha estat complicada. Tot i així, el renaixement golejador de Bakary i Christian Alfonso, que entre tots dos han fet el 51% dels gols del filial (21 i 16 respectivament), van fer recuperar la pólvora a l’equip i van fer possible que en les darreres 14 jornades aconseguissin 10 triomfs que els van atorgar la segona plaça de la lliga. Sense un onze tipus, una columna vertebral definida o jugadors amb experiència a l’equip, la qualitat individual va anar imposant-se en el camí cap a l’objectiu: el play-off d’ascens. Un play-off en què l’Espanyol va topar-se amb dos rivals d’entitat, com el Pontevedra i l’Extremadura però on només va poder desbancar els gallecs.
Foto: Alex Gallardo

Enmig, però, la mala maror al futbol base va destapar les vergonyes d’una àrea, la del planter, que trontolla. El cessament de Ferran Manresa (coordinador del futbol de base) i la dimissió forçada d’Antonio Morales (conseller del futbol de base) van acabar de descobrir la inestabilitat que es respira a la ciutat esportiva de Sant Adrià, en la qual ja han passat diversos responsables en poc temps i en què hi ha canvis constants d’idees, projecte i model. Segurament els enfrontaments interns no van desestabilitzar la plantilla del filial ni els jugadors, però el conflicte als despatxos que es viu des de fa anys és la ferida que no deixa a l'equip filial recuperar la bona salut i l’estabilitat. Ingerències i guerres de poder són les que de ben segur repercuteixen i afecten la sala de màquines, l’engranatge, l’estructura i els pilars que haurien de fer reflotar a Segona B un dels millors planters de la lliga espanyola. Fitxatges imposats per l’àrea esportiva del primer equip (Taufic i Zeegelaar) i amb sous que multipicaven per deu els dels companys, la designació de Longhi com a entrenador sense la unanimitat necessària (Posse, tècnic del juvenil l’any passat, era l’opció dels responsables del futbol base però va ser refusada) i interessos enfrontats són exemples de situacions que es repeteixen massa sovint i no deixen que la força del planter blanc-i-blau sigui tan potent com hauria de ser. I fins que els responsables de tot plegat no aparquin els seus egos i disputes i passin a pensar únicament en l’Espanyol, el planter no podrà arrelar ni crèixer.


dimarts, 19 de juny del 2012

Fem balanç, capítol 15: L'any del Muntanyesa

Quinzè capítol de la secció que s'allargarà durant les properes setmanes. He convidat 16 informadors habituals de tercera.cat, un per cada equip que ja ha acabat la lliga, a escriure un article d'opinió fent balanç de la temporada de l'equip al qual ha seguit. L'ordre de publicació serà aleatori.

El Club de Futbol Muntanyesa ha viscut un any estrany en el retorn a Tercera. Després d'una temporada miraculosa, en què va estar a prop d'assolir l'ascens a Segona B, hi havia el risc que algú veiés com a fracàs qualsevol cosa que no fos repetir allò irrepetible. Però l'equip barceloní ha tancat un any excepcional, tenint en compte que ha fet allò més difícil: sobreposar-se als problemes d'un segon any, després de la marxa de diversos puntals de la plantilla. Ha seguit l'equip, cada dues setmanes a La Bombonera de Nou Barris la Laura Muriel, amb qui vaig estudiar Periodisme. Ella ha quedat captivada per l'ambient genuí de futbol que s'ha viscut a Nou Barris, i per un equip que ha mostrat més enllà del vestidor com un grup humà d'esportistes pot ser també un potent grup d'amics.

De l'any del Muntanyesa en fa balanç la Laura Muriel.


El coratge d'un Muntanyesa etern
Un article de Laura Muriel




El Muntanyesa ha assolit amb èxit però no sense problemes l’objectiu inicial de la temporada: mantenir-se a Tercera. El conjunt de Miki Carrillo ha donat per bona una lliga en la qual la consigna ha estat aconseguir la permanència al més aviat possible tot i el miracle de l’any passat, en què els de Nou Barris van arribar a disputar la promoció d’ascens a Segona B perdent la plaça a l’últim partit davant el Sestao.

Per resumir la temporada d’aquest equip del barri de la Prosperitat de Barcelona cal tenir present que el Muntanyesa té el segon pressupost més baix de Tercera. Per tant, per als jugadors d’aquest club modest, salvar la categoria un any més i quedar quinzè amb 47 punts és una fita positiva, i un premi gens menor tenint en compte que és un equip “nou” a Tercera.

La Monta ha pagat car a final de temporada una fluixa primera volta en la qual l’equip només va aconseguir 20 punts dels 54 possibles (31 l’any anterior). A l’equip li costava molt construir joc, però amb l’arribada al desembre de 4 jugadors (Joan Roig, Isaac Maldonado, Eloy Jiménez i Alberto Molina) Carrillo va reaccionar i a la segona volta van sumar 27 punts.

El camp del Muntanyesa –conegut com la Bombonera de Nou Barris- és la principal clau de l’èxit de l’equip. Només hi ha perdut 3 partits en tota la temporada, aconseguint 8 empats i 8 victòries més. Un camp de dimensions petites i amb una gran afició que sempre dificulta als rivals marxar amb punts. Coneguda per tots els equips de Tercera, la Penya al Hueco mereix una menció especial. Un grup d’aficionats que no han deixat d’animar els jugadors i l'entrenador, i que lluny de polemitzar, amb els seus càntics aporten vida i molta festa al Municipal cada diumenge.

Foto: Alex Gallardo
Fora de casa, però, els resultats han estat ben diferents. Només han aconseguit endur-se els tres punts en tres ocasions, i la manca de gol ha estat evident en els desplaçaments. L’equip ha notat la marxa de Quim Araujo al Sant Andreu, i ha costat massa fer gols. Achille, amb 9 dianes, i Villegas (amb 4) han estat els homes més perillosos a l’atac. Sota pals, Marc Ramírez ha demostrat una temporada més que amb ell la Monta ha estat ben coberta i que és un porter per jugar a categories superiors. Enguany formarà part de l'ambiciós projecte del Santboià.

Tampoc hi serà aquest any, rumb al nou Terrassa de Miki Carrillo, Joan Roig, un mig conductor de gran qualitat que s’ha fet seu el mig camp, i que ha vist complementada la seva acurada feina amb la de Ruben Giménez, un pivot defensiu de només 22 anys de qui sentirem a parlar pel seu talent. Dos jugadors molt elogiats pel tècnic, com també la consolidada defensa amb Xavi Valls i Raul Barriendos.

Miki Carrillo ha sigut el capità fidel d’aquest ja històric equip. Encarava la novena temporada a la banqueta mantenint l’estil d'altres campanyes, però aquesta ha tingut moments de descontrol i falta d’autoestima col·lectiva. Ha costat massa recuperar els punts després de tres derrotes consecutives (Pobla Mafumet, Espanyol B i Manlleu) i diversos empats. Però finalment, l’equip s'ha refet d’una forma encomiable, amb coratge, intensitat defensiva i aprofitant les poques ocasions de gol generades.

El gran repte d’un futur incert 

Miki Carrillo, amb la 'Monta' / CEEuropa.cat
El Muntanyesa és un club petit i modest que no pot retenir els cracks que despunten, com tampoc entrenadors que ho han donat tot i a qui ara ha arribat el moment de canviar d’aires. Miki Carrillo, el Ferguson de Nou Barris fitxava fa un mes com a nou tècnic del Terrassa i tancava així una etapa de 9 anys a la banqueta dels groc-i-negres. Un tècnic molt estimat per l'afició i que ha portat l’equip de Regional a gairebé Segona B i que ha aconseguit fer dels seus jugadors un grup d’amics.  Amb la seva marxa, aquest grup desapareix i ara l’objectiu del club és crear un equip nou degut a la fugida massiva de tota la plantilla. El club ha fet una revolució dins el vestidor. Ha volgut començar de nou oferint unes condicions econòmiques que no han acceptat els jugadors i res queda de l'equip de les darreres temporades.

Joan Roig, Ruben, Barriendos i Ferran Melich han marxat al Terrassa; el porter Marc Ramírez torna al Santboià; Isaac Maldonado, Oriol Molins i Ismael Guzmán, al Vilafranca; Molina és nou jugador del Rubí, com ho és Eloi del Vilanova. Villegas i Miguel Rubio han signat per l'Horta. Altres jugadors encara estan sense equip. Hi ha qui deixa el futbol i d'altres Catalunya, com és el cas del davanter Achille que marxa als Estats Units. Massa baixes per a un equip ja històric i etern, que s'ha de refundar de la mà del tècnic Manolo González (exentrenador del Badalona Juvenil de la Divisió d'Honor), que no ho tindrà fàcil per mantenir els grans resultats de la millor època del club, el Muntanyesa de Carrillo. 

 

dilluns, 18 de juny del 2012

Voteu l' #onze3div5

Incorporo al blog una proposta per escollir l'onze de la Tercera 2011/2012. Queda oberta la votació, via Twitter, amb l'etiqueta #onze3div5, o mitjançant comentaris en aquesta entrada del blog.

Ho teniu incorporat com a pàgina, podeu veure les "instruccions" en aquest enllaç.

Voteu!

 

Idees de l'última setmana de competició

Afrontem els últims dies de curs oficial per als equips de Tercera. Tenim definit el nou curs, i som a 90 minuts de tancar la temporada. Per tant, avui, entrada especial amb els al·licients dels últims dies de la temporada 2011/2012 al grup V de Tercera.

La meva idea és tancar la temporada el 30 de juny. I fins llavors, què ens queda?
  • Els últims capítols de Fem balanç, per tancar els 20 equips. Aquesta setmana llegirem com ha estat l'any de Muntanyesa, Vilanova, Manlleu i Espanyol B; i la Pobla Mafumet tancarà el curs la setmana vinent.
  • L'anàlisi de l'any a Tercera gràcies a sis periodistes i informadors destacats del futbol català
  • I una petita sorpresa/iniciativa popular per tancar el curs recollint la opinió de tots els que heu seguit el curs.

Per tant, la meva idea és obrir la nova temporada el 2 de juliol. Què trobarem a partir de llavors?
  • Altes i baixes per tancar les plantilles
  • Perfils dels 20 equips per al nou curs
  • Opinions dels protagonistes
El 6 d'agost s'estrenarà l'any al futbol català amb la disputa del Torneig d'Històrics que, com vaig explicar, gaudirà d'un ampli seguiment a tercera.cat.

En paral·lel seguiré l'últim partit de l'any, el que es viurà a Iecla (Múrcia), i que enfrontarà la Pobla Mafumet i el Ieclà, amb 2 a 1 per als grana de l'anada. Els de Kiko Ramírez es mantenen una setmana més al marge de la doble ració d'especulacions que es fan abans que acabin la competició. Ni el futur de molts jugadors i de l'entrenador, ni les impossibilitats d'ascens frenen la marxa triomfal dels tarragonins, que obtenien el triomf contra el campió murcià. El gol visitant, però, dóna opcions al Ieclà de capgirar l'eliminatòria amb un triomf per u a zero.

Gaudim dels últims dies de competició!

diumenge, 17 de juny del 2012

La Pobla amplia la gesta i supera el Ieclà (2-1)

La Pobla Mafumet ha superat el campió murcià, el Ieclà, a l'anada de l'última ronda del play-off d'ascens a Segona Divisió B (2-1).

Els grana mantenen la immaculada trajectòria a la fase d'ascens encadenant un altre triomf, el quart en cinc partits. Tots els gols s'han marcat a la primera part. Aleix Coch ha avançat els tarragonins, però poc després, Román ha fet la igualada per al conjunt murcià.

Abans de la mitja part, però, l'autèntic especialista del play-off, Rubén Casanova, ha fet el gol del triomf, la seva tercera diana en els cinc partits disputats fins ara de fase d'ascens.

La Pobla, doncs, tanca brillantment el pas pel seu estadi al play-off d'ascens. La setmana que ve, tornada a Iecla, encara per decidir si es disputarà dissabte o diumenge. [Partit seguit via Ona SPS, Joan Andreu Pérez i Adrià Coch.]

Aquest és el resultat d'avui:

DIUMENGE, 17 DE JUNY
Pobla Mafumet 2-1 Ieclà (Aleix Coch i Rubén Casanova / Román)

divendres, 15 de juny del 2012

Fem balanç, capítol 14: L'any del Santboià

Catorzè capítol de la secció que s'allargarà durant les properes setmanes. He convidat 16 informadors habituals de tercera.cat, un per cada equip que ja ha acabat la lliga, a escriure un article d'opinió fent balanç de la temporada de l'equip al qual ha seguit. L'ordre de publicació serà aleatori.

El Futbol Club Santboià ha viscut un any estrany en el retorn a Tercera. Descendit de Segona B el curs anterior, unes primeres jornades fluixes culminaven amb la destitució de Paco Clos. L'arribada de Miguel López canviava, a poc a poc, l'aire de l'equip, que després d'una erràtica primera volta completava una segona meitat de curs excel·lent, quedant-se a les portes del play-off, amb opcions fins la penúltima jornada. Ha seguit l'equip per lajornada.cat el company Sergi Quitian. A ell, com he fet amb alguns dels demés col·laboradors del portal, li vaig demanar que ens expliqués com ha viscut l'any al Joan Baptista Milà.


De l'any del Santboià en fa balanç en Sergi Quitian.




La nit i el dia del Santboià
Un article de Sergi Quitian



Convuls és l’adjectiu que millor defineix la temporada 2011-2012 del FC Santboià. Els vermellons han transitat durant els gairebé nou mesos competició del patiment a la il·lusió, de la frustració d’un possible descens al somni de lluitar pel play-off d’ascens, tot plegat per acabar en una meritòria sisena posició després de canvis d’entrenador, secretari tècnic i un bon grapat de jugadors que han acompanyat un any en què s’ha estat blanc o negre, mai s’ha tocat el terme intermig.

El curs començava amb el conjunt del Baix Llobregat com un dels candidats a oferir batalla a la zona noble de la classificació. Després de caure irremeiablement en l’any del debut a Segona B, els vermellons volien recuperar el ritme de les seves últimes campanyes a Tercera en què havia acumulat tres play-off d’ascens seguits. Així doncs, sota la batuta de Paco Clos, el punt de mira estava situat en la zona alta. Un anhel que ràpidament es va anar esvaint després d’unes primeres 7 jornades decebedores en què el Santboià només va sumar 5 punts, el que el col·locava en zona de descens a Primera Catalana. El pitjor, però, era la sensació d’equip vençut, fràgil, sense ànima.

Així doncs, després d’un trist partit a Santa Coloma de Gramenet, la junta directiva fulminava al discutit Paco Clos per donar pas al retorn de Miguel López, que anys enrere ja havia dirigit exitosament el Santboià. Amb ell també va arribar Manolo Muñoz com a secretari tècnic i van començar els canvis a una plantilla que el tàndem López-Muñoz considerava descompensada: es deixava de comptar amb noms com Cañadas, Josué, José, Raúl Pradas, Molina i Masip i es fitxava a Manel, Álvaro Rodríguez, Aiham i Carlos Cano. El debut del nou entrenador vermelló va ser més que notable, eliminant la Pobla de Mafumet en Copa RFEF, a més d’empatar a casa en lliga davant el potent Espanyol B i guanyar a Manlleu. Un miratge perquè no trigarien a tornar els dubtes i el nerviosisme d’un equip que tot i esdevenir més compacte, era massa irregular, incapaç d’enllaçar dues victòries seguides en tota la primera volta per la qual cosa es va arribar a l’aturada nadalenca en quinzena posició, només dos punts per sobre del temut descens.
Mentrestant, Miguel López feia un crit a la calma, intentant fer calar el missatge que amb tranquil·litat els resultats arribarien perquè de qualitat la plantilla en tenia. Però la inseguretat del que es considerava un catastròfic descens va fer arribar encara més fitxatges: Héctor García, Valle i Del Moral, els quals van fer bo el paper de revulsiu, sobretot els dos darrers quan a finals de gener, després de 21 jornades, només un punt separava el Santboià de l’abisme. Va ser llavors quan es va guanyar un partit a caixa o faixa davant el Castelldefels, per seguir amb una vital i sorprenent victòria a Cornellà que va donar l’empenta moral definitiva a una plantilla que tenia un problema més psicològic que futbolístic.

Després de tanta foscor, aleshores va començar el dia. 16 punts de 18 possibles i adéu a totes les pors. Els del Baix Llobregat s’allunyaven del descens al mateix ritme vertiginós que s’apropaven a la zona alta i malgrat una contundent derrota al Joan Baptista Milà davant el Manlleu, la imparable ratxa va seguir fins a les últimes dates del campionat. Els números ho diuen tot: en 16 partits, 11 victòries, 4 empats i només 1 derrota –37 punts de 48 possibles– argumentats per un joc molt més sòlid i eficaç, ferm al darrere amb el sorgiment del jove Eric sota pals i la seguretat d’una rereguarda amb noms consolidats com Isaac, Erencia, Cárdenas, Javi Calvo o Valle, el pas endavant dels pilars de la zona la zona de mitjos amb Heredia i Guillem Cornellà, la bona feina i encert dels homes de dalt com Carlos Cano, Aiham, Joel i sobretot, l’eclosió de Del Moral i d’un Jordi Martínez que personalitza el canvi del Santboià a partir de l’equador de temporada: 4 gols fins la jornada 21, 11 dianes acompanyant la remuntada vermellona.

D’aquesta manera es va somiar obertament amb el play-off d’ascens. La il·lusió s’havia convertit realitat i és que els vermellons, que en el seu moment més delicat havien arribat a estar 17 punts per sota de les posicions de privilegi, van conviure en les jornades finals a només 4 punts de la utòpica aspiració. Un somni, que finalment, va quedar en això perquè la muntanya del play-off va acabar esdevenint massa alta venint des de tant baix.

No obstant això, el Santboià acaba el curs amb un notable perquè ha progressat molt adequadament. Una primera volta per l’oblit el va fer tastar les brases del descens a Primera Catalana, però un segon tram de lliga per recordar ha tornat a fer somriure el Joan Baptista Milà. El Santboià va ser el millor equip de la segona volta igualat amb el Prat i els potablava ja són a Segona B. El punt de mira per la temporada que ve està clar: l’assalt a la categoria de bronze. I ho afrontaran amb la confiança rearmada després d’un any convuls en què s’ha passat de la pitjor a la millor cara dels vermellons, de la nit al dia del Santboià.