Cristian Garcia
Es fa difícil realitzar una lectura general des d’un únic punt de vista del que ens han deixat els 20 equips del grup 5 de Tercera Divisió. Si preguntem a un aficionat pratenc, és evident que la satisfacció per un ascens lluitat i que suposa el premi a l’esforç i a la feina ben feta, predominarà per sobre de la resta d’actuació del conjunts. Si per contra preguntem a un soci del Masnou, per molts èxits que hi hagués hagut res hagués canviat la percepció de decepció que comporta el (clar) descens del quadre dirigit per Claudio Festa. Personalment, i des de la distància que suposa haver seguit majoritàriament la Segona Divisió B i haver viscut pocs partits de Tercera in situ, la nota futbolística/resultadista que li posaria als nostres catalans de Tercera seria d’un aprovat. Ho és, bàsicament, perquè l’èxit del Prat podia entrar dins de les previsions tant pel que fa a la qualitat de la plantilla d’Agustín Vacas com pel nivell alt que se li pressuposa al grup català respecte als grups de Tercera, però el fracàs de l’Espanyol B impossibilita una nota més alta. A banda cal destacar l’èxit d’un Manlleu que finalment ha aconseguit el somni d’entrar a play-off i que, a més, s’ha classificat per a la fase final de la Copa Catalunya i el ’gairebé’ d’una Pobla que, reglament a banda, va acariciar l’ascens a Iecla.
Per inversió i intenció, per plantilla i teòric projecte, l’Espanyol B tenia tots els números per ser campió de grup, diguem-ne, de forma fàcil. L’aposta per Raúl Longhi (que seguirà amb els periquitos) va sobtar per la seva inexperiència dirigint equips com el filial periquito i perquè, entre d’altres coses, duia una dècada sense ser el primer entrenador de cap equip. A això hi hem de sumar l’embolic constant en què s’ha convertit el futbol base de l’Espanyol, en què els interessos personals i les amistats han semblat estar més de moda que l’interès comú; d’alguna manera, un reflex a escala de base del que succeeix en un club que lluny de remuntar cada cop pinta pitjor. En l’aspecte esportiu, mala temporada a la Ciutat Esportiva Dani Jarque que ha llastat els blanc-i-blaus de poder lluitar el títol de Lliga al Prat tot i un bon sprint final. Equip massa irregular, les constants participacions de jugadors clau amb el primer equip han complicat a Longhi la tasca d’establir un onze més o menys fix. Massa alts i baixos per a un equip que tot i eliminar el Pontevedra a la primera ronda del play-off no va poder amb l’experiència del planter d’un Extremadura UD que condemna l’Espanyol B, de moment, a viure un altre any a Tercera.
L’èxit total que presumíem pels pericos ha estat finalment per a un Prat que acumula anys treballant de valent per aconseguir l’ansiat premi de la Segona B. De la mateixa manera que el Santboià va anar coent a foc lent l’ascens amb què va ser recompensat fa dues temporades, el club que presideix Luís Quiñonero n’ha tingut prou amb dos play-off per fer el salt al futbol de bronze. Ho ha fet amb una temporada espectacular a domicili (13 victòries) i amb una solidesa defensiva en què Vacas va cimentar l’eliminatòria decisiva davant l’Atlético Sanluqueño (bon conjunt). Amb tot, cal reconèixer que la plantilla estava dissenyada per disputar l’ascens amb garanties d’èxit: barreja d’experiència al club i a la categoria, homes amb quilòmetres recorreguts a Segona B i d’altres que han aportat joventut i velocitat per fer un còctel que explosionava el passat 27 de maig al Sagnier.
També destacables són els èxits del Manlleu i de la Pobla Mafumet. Guiats per Francesc Cargol, els osonencs han trencat el malastruc i després de 3 anys quedant-se a les portes del play-off hi aconseguien entrar guanyant la partida al Cornellà a la darrera jornada. Un cop dins, Planagumà & Cia van aconseguir eliminar Las Palmas Atlético remuntant l’eliminatòria a Siete Palmas, però no van poder amb la sensació del futbol modest 2011/2012, un Binissalem que després de convertir-se en el matagegants a la Copa Federació ha acabat ascendint a Segona B. Com a 'contraprestació', la classificació per a la fase final de la Copa Catalunya 2011/2012 deixarà el Manlleu com a únic representant del futbol modest català i premiarà l’equip que dirigirà Jordi Dot per la gran campanya realitzada.
Pel que fa a la Pobla, l’èxit de Kiko Ramírez és indubtable. Després de classificar el Nàstic Juvenil per a la Copa fa tres temporades, els resultats a la Pobla Mafumet parlen per sí sols: dues temporades i dos play-off. L’any passat, l’alineació indeguda davant del Constància va privar els tarragonins d’avançar ronda. Aquest any, l’equip ha arribat amb totes les opcions del món a la darrera eliminatòria després d’eliminar el Laredo amb molt de patiment i de repetir amb l’Ejea, amb força solvència. Amb el Ieclà, els pobletans van vendre molt cara la seva pell. Van lluitar fins l’extenuació i van demostrar una competitivitat màxima forçant els blaugrana a guanyar-los l’eliminatòria a la tanda de penals per arrabassar l’ascens als de Ramírez. I no, no ens oblidem del factor Nàstic. Però cal jutjar la temporada de la Pobla per mèrits esportius i únicament propis, per aquells factors que l’equip ha pogut controlar i pels quals s’ha guanyat l’admiració del món del futbol català.
També destacables són els èxits del Manlleu i de la Pobla Mafumet. Guiats per Francesc Cargol, els osonencs han trencat el malastruc i després de 3 anys quedant-se a les portes del play-off hi aconseguien entrar guanyant la partida al Cornellà a la darrera jornada. Un cop dins, Planagumà & Cia van aconseguir eliminar Las Palmas Atlético remuntant l’eliminatòria a Siete Palmas, però no van poder amb la sensació del futbol modest 2011/2012, un Binissalem que després de convertir-se en el matagegants a la Copa Federació ha acabat ascendint a Segona B. Com a 'contraprestació', la classificació per a la fase final de la Copa Catalunya 2011/2012 deixarà el Manlleu com a únic representant del futbol modest català i premiarà l’equip que dirigirà Jordi Dot per la gran campanya realitzada.
Pel que fa a la Pobla, l’èxit de Kiko Ramírez és indubtable. Després de classificar el Nàstic Juvenil per a la Copa fa tres temporades, els resultats a la Pobla Mafumet parlen per sí sols: dues temporades i dos play-off. L’any passat, l’alineació indeguda davant del Constància va privar els tarragonins d’avançar ronda. Aquest any, l’equip ha arribat amb totes les opcions del món a la darrera eliminatòria després d’eliminar el Laredo amb molt de patiment i de repetir amb l’Ejea, amb força solvència. Amb el Ieclà, els pobletans van vendre molt cara la seva pell. Van lluitar fins l’extenuació i van demostrar una competitivitat màxima forçant els blaugrana a guanyar-los l’eliminatòria a la tanda de penals per arrabassar l’ascens als de Ramírez. I no, no ens oblidem del factor Nàstic. Però cal jutjar la temporada de la Pobla per mèrits esportius i únicament propis, per aquells factors que l’equip ha pogut controlar i pels quals s’ha guanyat l’admiració del món del futbol català.
Per sota, difícilment un descens no pugui qualificar-se de fracàs, però els casos d’Amposta, Masnou i Vilanova oferien símptomes previs que un desenllaç similar al que ha tingut lloc podia ocórrer. Ho era en el cas d’un Amposta que ha viscut tota la temporada més pendent de la seva economia que del futbol. Plantilla jove, excessivament i plantejaments tan atractius com atrevits i exagerats de Jordi Fabregat: tanmateix, els ebrencs han igualat la xifra del Blanes 2009/2010 i del Vic 1999/2000 de 85 gols encaixats al campionat, rècord des dels 96 gols que va rebre el Sants 1996/1997. Al Masnou els problemes han estat fruit d’una planificació precària sota les ordres d’un tècnic, Claudio Festa, que si bé ha sabut dur els masnovins a Tercera en dues ocasions tampoc els ha sabut mantenir al quart graó del futbol estatal. Massa canvis en una plantilla mancada de continuïtat.
El Vilanova, per la seva banda, duia temps jugant amb foc i s’ha acabat cremant. De res van servir les incorporacions de Triguero o d'Aleix Vall a mitja temporada, ni la revifada amb un Ángel Alcolea qüestionat després d’un inici pèssim. 8 punts de 33 possibles al tram final van esterilitzar la reacció d’un equip que va plorar el descens tot i vèncer el Masnou per 1-5. Igual que hauria pogut plorar una Gramenet meritòria, que tot i la seva història recent a Segona B ha de celebrar la permanència a Tercera com un èxit, com un fre a la seva davallada social, institucional i esportiva; una salvació que s’ha de canalitzar per fer foc nou i tornar a redreçar el rumb dels colomencs, que l’any vinent podran planificar el curs amb una major tranquil·litat.
Amb més dubtes pot enfocar l’Europa el seu futur després de veure trontollar el seu pas per Tercera Divisió. Quan l’ambició fonamentada en els noms es tradueix en una manca de resultats i de confiança, i els nervis afloren en una afició i en un club necessitats d’alegries, el còctel pot resultar explosiu. Mitja temporada pendents del futur de Dólera, finalment l’equip ha salvat la categoria per demèrits d’altri que per una bona feina propi. El pitjor, opinió personal, és que tot i aquests dubtes l’Europa 2012/2013 ha renovat bona part de la plantilla, entrenador inclòs. El foc nou que parlàvem a la Grama potser també hagués estat necessari a Gràcia. O tant de bo estigui equivocat.
A la zona mitja baixa també hi trobem el Vic, el Muntanyesa, el Castelldefels i el Balaguer. D’una banda hem de destacar el solvent paper dels homes d’Antonio Escudero, que seguiran a Tercera per desè curs seguit després d’aconseguir una permanència còmoda amb un bloc sòlid i sense fer un enrenou que li pressuposava a equips com el Vic de Pere Vila. Els blanc-i-vermells han hagut de lluitat més del que s’esperava per salvar la categoria amb un pressupost i un planter dissenyat per ser, mínim, entre els 10 primers. Per contra, la trajectòria de Muntanyesa i Balaguer és digna de ser aplaudida. Curiosament, aquest va ser el primer partit de la temporada que vaig presenciar en directe, a la primera jornada. Aquell diumenge d’agost, els de Carrillo van ser infinitament superiors al Balaguer; després, les dinàmiques van canviar i la Monta va perdre la màgia de l’any anterior acusant la pèrdua d’homes importants (Quim Araujo). En canvi, els jugadors de Jordi Cortés, tot i els problemes extraesportius, van fer de formiga per edificar una salvació meritòria i merescuda que consolida els noguerencs un any més a Tercera.
I a la zona mitjana alta podem separar els equips en dos blocs, separant decepcions de sorpreses agradables o, simplement d’haver complert el seu paper. Si comencem pel cantó bo, el Gavà (gran exemple per a la Grama del futur), s’ha sabut reinventar en un equip de casa, fent un ús més pràctic que simbòlic del seu futbol base per adaptar-se a la situació actual. Ho ha fet amb alts i baixos, però amb una bona proposta futbolística que si bé no ha permès somiar amb fites altes, ha aportat tranquil·litat als blaugrana. Tres quarts del mateix en un Rubí que ha comptat amb un percentatge inferior de rubinencs però que va il·lusionar-se amb el play-off fins que un Prat imparable els frenava en una jornada intersetmanal del mes de març. A partir d’aquí, davallada pels vallesans que comptaven amb un rèdit important com per no patir. La tercera i última felicitació és per a un Cornellà que ha estat lluitant pel play-off fins la darrera jornada. Veure’l entre els quatre primers no hauria d’haver estat considerat cap sorpresa, però els de Jordi Roger l’han espifiada en algun partit clau com ara el 0-1 a la Via Fèrria davant del Vic. Bon conjunt, bon bloc amb les idees clares que ha de tenir continuïtat l’any vinent.
Per contra, Santboià, Terrassa, Vilafranca i Olot han decebut respecte de les expectatives dipositades a l’inici de Lliga. Bé, potser amb el Vilafranca no caldria ser tan dur, però per plantilla i dinàmica inicial, sembla que Puchi no ha sabut esprémer tot el suc que podien oferir els penedesencs. Més clares estan les coses amb la resta, amb un Santboià que a la segona volta ha demostrat que va fer una primera volta indigna de la seva qualitat i objectius; el canvi de Clos per López ja parla per sí sol. Olot? Més del mateix: ambició màxima, reforços amb nom i amb suposada qualitat però poca consistència. En alguns moments de la temporada, la tasca de les últimes temporades va semblar perillar fins que Àlex Terma va substituir Nitus Santos i va agafar embranzida per, almenys, assegurar una salvació que finalment no sembla tan mal premi. I a Terrassa, el caos. Un club enmig d’una crisi d’identitat greu des de fa ja massa temporades que acaba per contagiar aquesta indefinició a la parcel·la esportiva; i així es fa realment difícil. El moment àlgid arribava després de perdre per 0-3 contra la Pobla i amb la ja cèlebre destitució d’Olmo que elevava a la màxima potència la sensació que algú, a Terrassa, havia perdut el nord.
En resum, un any variat i diversificat en oferta, sensacions i resultats finals pels 20 equips que conformaven el grup 5è de Tercera Divisió 2011/2012. De nou, el punt de vista determina la idea final global que es pugui tenir d’una temporada que, externament al capítol esportiu, ha vist revifar l’interès pel nostre futbol gràcies a les xarxes socials (especialment a Twitter). Jugadors, entrenadors, algun presidents, periodistes o simples aficionats han contribuït, amb cada intervenció, a donar importància als nostres equips, als que tenim al costat de casa com diria en Jordi Sunyer. Potser serem els mateixos que sempre, o menys, o més... però crec que l’interès i la dedicació amb què tots tractem el #futbolcat mereix continuïtat. Segurament serem David contra Goliat, i probablement part de les influències de Goliat siguin dins d’una Federació Catalana de Futbol entestada a riure les gràcies als grans i deixar de banda els modestos.
El Vilanova, per la seva banda, duia temps jugant amb foc i s’ha acabat cremant. De res van servir les incorporacions de Triguero o d'Aleix Vall a mitja temporada, ni la revifada amb un Ángel Alcolea qüestionat després d’un inici pèssim. 8 punts de 33 possibles al tram final van esterilitzar la reacció d’un equip que va plorar el descens tot i vèncer el Masnou per 1-5. Igual que hauria pogut plorar una Gramenet meritòria, que tot i la seva història recent a Segona B ha de celebrar la permanència a Tercera com un èxit, com un fre a la seva davallada social, institucional i esportiva; una salvació que s’ha de canalitzar per fer foc nou i tornar a redreçar el rumb dels colomencs, que l’any vinent podran planificar el curs amb una major tranquil·litat.
Amb més dubtes pot enfocar l’Europa el seu futur després de veure trontollar el seu pas per Tercera Divisió. Quan l’ambició fonamentada en els noms es tradueix en una manca de resultats i de confiança, i els nervis afloren en una afició i en un club necessitats d’alegries, el còctel pot resultar explosiu. Mitja temporada pendents del futur de Dólera, finalment l’equip ha salvat la categoria per demèrits d’altri que per una bona feina propi. El pitjor, opinió personal, és que tot i aquests dubtes l’Europa 2012/2013 ha renovat bona part de la plantilla, entrenador inclòs. El foc nou que parlàvem a la Grama potser també hagués estat necessari a Gràcia. O tant de bo estigui equivocat.
A la zona mitja baixa també hi trobem el Vic, el Muntanyesa, el Castelldefels i el Balaguer. D’una banda hem de destacar el solvent paper dels homes d’Antonio Escudero, que seguiran a Tercera per desè curs seguit després d’aconseguir una permanència còmoda amb un bloc sòlid i sense fer un enrenou que li pressuposava a equips com el Vic de Pere Vila. Els blanc-i-vermells han hagut de lluitat més del que s’esperava per salvar la categoria amb un pressupost i un planter dissenyat per ser, mínim, entre els 10 primers. Per contra, la trajectòria de Muntanyesa i Balaguer és digna de ser aplaudida. Curiosament, aquest va ser el primer partit de la temporada que vaig presenciar en directe, a la primera jornada. Aquell diumenge d’agost, els de Carrillo van ser infinitament superiors al Balaguer; després, les dinàmiques van canviar i la Monta va perdre la màgia de l’any anterior acusant la pèrdua d’homes importants (Quim Araujo). En canvi, els jugadors de Jordi Cortés, tot i els problemes extraesportius, van fer de formiga per edificar una salvació meritòria i merescuda que consolida els noguerencs un any més a Tercera.
I a la zona mitjana alta podem separar els equips en dos blocs, separant decepcions de sorpreses agradables o, simplement d’haver complert el seu paper. Si comencem pel cantó bo, el Gavà (gran exemple per a la Grama del futur), s’ha sabut reinventar en un equip de casa, fent un ús més pràctic que simbòlic del seu futbol base per adaptar-se a la situació actual. Ho ha fet amb alts i baixos, però amb una bona proposta futbolística que si bé no ha permès somiar amb fites altes, ha aportat tranquil·litat als blaugrana. Tres quarts del mateix en un Rubí que ha comptat amb un percentatge inferior de rubinencs però que va il·lusionar-se amb el play-off fins que un Prat imparable els frenava en una jornada intersetmanal del mes de març. A partir d’aquí, davallada pels vallesans que comptaven amb un rèdit important com per no patir. La tercera i última felicitació és per a un Cornellà que ha estat lluitant pel play-off fins la darrera jornada. Veure’l entre els quatre primers no hauria d’haver estat considerat cap sorpresa, però els de Jordi Roger l’han espifiada en algun partit clau com ara el 0-1 a la Via Fèrria davant del Vic. Bon conjunt, bon bloc amb les idees clares que ha de tenir continuïtat l’any vinent.
Per contra, Santboià, Terrassa, Vilafranca i Olot han decebut respecte de les expectatives dipositades a l’inici de Lliga. Bé, potser amb el Vilafranca no caldria ser tan dur, però per plantilla i dinàmica inicial, sembla que Puchi no ha sabut esprémer tot el suc que podien oferir els penedesencs. Més clares estan les coses amb la resta, amb un Santboià que a la segona volta ha demostrat que va fer una primera volta indigna de la seva qualitat i objectius; el canvi de Clos per López ja parla per sí sol. Olot? Més del mateix: ambició màxima, reforços amb nom i amb suposada qualitat però poca consistència. En alguns moments de la temporada, la tasca de les últimes temporades va semblar perillar fins que Àlex Terma va substituir Nitus Santos i va agafar embranzida per, almenys, assegurar una salvació que finalment no sembla tan mal premi. I a Terrassa, el caos. Un club enmig d’una crisi d’identitat greu des de fa ja massa temporades que acaba per contagiar aquesta indefinició a la parcel·la esportiva; i així es fa realment difícil. El moment àlgid arribava després de perdre per 0-3 contra la Pobla i amb la ja cèlebre destitució d’Olmo que elevava a la màxima potència la sensació que algú, a Terrassa, havia perdut el nord.
En resum, un any variat i diversificat en oferta, sensacions i resultats finals pels 20 equips que conformaven el grup 5è de Tercera Divisió 2011/2012. De nou, el punt de vista determina la idea final global que es pugui tenir d’una temporada que, externament al capítol esportiu, ha vist revifar l’interès pel nostre futbol gràcies a les xarxes socials (especialment a Twitter). Jugadors, entrenadors, algun presidents, periodistes o simples aficionats han contribuït, amb cada intervenció, a donar importància als nostres equips, als que tenim al costat de casa com diria en Jordi Sunyer. Potser serem els mateixos que sempre, o menys, o més... però crec que l’interès i la dedicació amb què tots tractem el #futbolcat mereix continuïtat. Segurament serem David contra Goliat, i probablement part de les influències de Goliat siguin dins d’una Federació Catalana de Futbol entestada a riure les gràcies als grans i deixar de banda els modestos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada