Aquest cap de setmana hem arribat a l'equador de la competició. La primera volta ha finalitzat deixant-nos un líder clar, diversos aspirants al play-off i una intensa lluita per defugir les places de descens.
Arribats a la segona meta volant del curs, i com ja vaig fer a la primera, m'he proposat analitzar 10 noms propis que poden resumir què ha donat de si la lliga en aquest tram que ara hem acabat. No pretenen ser "els 10 millors", això va a judici de cadascú. Per començar, no he volgut repetir cap nom dels jugadors escollits a la jornada 10. Com llavors, 10 informadors habituals de tercera.cat s'encarreguen de traslladar els principals mèrits de tots ells i la seva vinculació amb els colors que defensen.
Les fotografies són d'Àngel Garreta, de REMImages.com, en 8 dels 10 protagonistes (tots menys Eloi Fontanella i Sergi Galceran); de Sergio Roca en el cas de Fontanella; i de Joan Bové, en el cas de Galceran.
Els 10 noms propis de la segona meta volant són:
per Oriol Boix / @uriboix
La primera volta gairebé immaculada de la Unió Esportiva Olot no s'entén sense la participació d'Uri Santos. Més enllà dels gols de Carlos Martínez i de l'aparició constant d'Enric Vallès, Santos lidera el joc ofensiu de l'equip i treballa a l'ombra, al servei del col·lectiu. Ha debutat a Primera Divisió amb el Racing; ha jugat en equips de renom com el Girona o el Llagostera, i ha competit contra els millors defenses, però l'Uri va decidir tornar a casa per iniciar un projecte més que il·lusionant. El davanter olotí és clau en els esquemes d'Àlex Terma. Cau a banda quan l'equip necessita profunditat; baixa a rebre quan no hi ha sortida de pilota i va a l’espai quan es munta un bon contraatac. Uri ha marcat 5 gols a la lliga, però ha participat activament en les 15 dianes que suma Carlos Martínez, el referent golejador de l’equip. El garrotxí és el seu escuder més fidel, obrint camí entre els defenses, associant-se amb parets curtes o buscant la passada llarga. En definitiva, Uri dóna tot allò que no es veu en els resums, però que és imprescindible per guanyar els partits, els intangibles. A més de l’olfacte, que mai ha perdut, Uri representa la brega, la mobilitat i la insistència. Santos sent els colors com ningú i es trenca la cara cada partit per l'equip de la seva vida. Per això és la nineta dels ulls de l'afició olotina. I per molts anys!
Carlos Guzmán CE Europa
per Carles Garcia / @GranCarles
Segur, fort, visionari, intel·ligent, golejador... Cada adjectiu pot correspondre's amb un jugador, però amb Carlos Guzmán no és tan senzill associar-ne un de sol. El migcampista de l'Europa és un dels homes més importants de l'onze tipus dels graciencs, un equip en el qual ja és complicat pensar en substituir alguna peça. Amb només 22 anys, s'ha erigit com a jugador imprescindible en els esquemes de Dólera. És, després de Camacho, qui compta amb més minuts i un dels que rep més ovacions quan juga al Nou Sardenya. Guzmán és una dosi contínua de creativitat sobre el terreny de joc, que sap veure i triar adequadament les jugades individuals o col·lectives més adients gràcies a les seves qualitats tàctiques i tècniques. Sap ordenar el joc a la zona de creació, i esdevé l'enllaç perfecte entre defensa i atac amb la pilota als peus. Això, sumat al seu atreviment i les ganes d'anar sempre endavant, el converteixen en una bèstia futbolística a qui la Tercera Divisió se li comença a quedar petita. Carlos Guzmán no és un golejador nat. Malgrat això, si cal, també fa gols d'aquells que valen punts. Però el més important d'aquest futbolista és que compta amb tota la humilitat del món per tal que les seves condicions siguin encara més positives per al conjunt d'un equip que el necessita per no quedar-se coix.
per Enric Gil / @enricgilm
Acabada la primera volta, Dani Barragan és el porter que, de mitjana, ha rebut menys gols de la categoria. Segur en la sortida, ben coordinat amb la defensa i sobri en les intervencions, Barragan és un dels pals de paller de l'AEC Manlleu. Destaca pel seu domini del joc aeri i per les seves intervencions en l'u contra u. En el primer partit del 2013 a Can Peixauet el jugador nascut a Castellar del Vallès es va apuntar un dels millors partits de la temporada. Els números indiquen que Barragan és un dels porters més solvents de Tercera. La seva excel·lència en el rendiment és fruit de l’experiència -té 31 anys- i de la continua progressió de Fran, el segon porter, que l'obliga a perseverar i a superar-se dia a dia. Barragan es troba còmode a Manlleu, un equip que coneix -hi havia militat fa nou anys- i on és estimat. De ben segur que fins que no tingui la certesa de repetir la fase d'ascens a Segona B no estarà plenament satisfet. Que l'ambició no defalleixi.
Javi Sánchez UE Rubí
per Jordi Mestres / @JordiMestres7
Javi Sánchez (@javitosanc a Twitter) va arribar a la Unió Esportiva Rubí després de dues temporades a Castelldefels. A la vila marinera el badaloní va marcar 15 gols en dos anys, i aterrava a Can Rosés sense fer gaire soroll. I és que altres noms, com per exemple Baby o Criado, van acaparar tota l'atenció, mentre que en Javi seguia treballant. Alberto Fernández va deixar-lo a la banqueta els dos primes partits fins que el ‘9’ del Rubí va demostrar que podia tenir un lloc a l'onze titular. L’actual ‘pitxitxi’ rubinenc es va estrenar amb un gol en el darrer minut contra la Pobla Mafumet que donava tres punts. Aquella diana –juntament amb una actitud exemplar quan el tècnic no confiava en ell– va portar l'ex del Castelldefels a la titularitat en els partits posteriors. A partir d'aquell moment Javi Sánchez va treure nou vegades més el seu ‘fusil’, demostrant a base de gols i treball que l'entrenador no s'equivocava. “A final de temporada estaria bé arribar als dobles dígits golejadors” deia un il·lusionat Javi el passat setembre. Quatre mesos després, els bons desitjos del badaloní s'han acomplert. Tot i això, per al seu tècnic i, dit de pas, per als que seguim de prop l'actualitat del Rubí els seus gols no són l'únic mèrit a destacar del badaloní. Ans el contrari, ja que és un jugador solidari, honrat i que estima i es deixa estimar pels seus companys. Clars exemples d'això són les més que habituals ‘conyes’ que genera Javi Sánchez a les xarxes socials, on és un dels pioners del #futbolcat. Així doncs, el rol de capità figurat que ha adquirit i el seu rendiment al camp han sigut un dels motius principals que han conduït la Unió Esportiva Rubí als 31 punts de la primera volta.
per Sergi Quitian / @sergiquitian
Quan les aigües baixen remogudes, tot vaixell necessita un far que l'il·lumini, una referència que li doni seguretat i confiança. Jordi Martínez ha estat el far del Santboià en aquesta primera volta de lliga. El Cueta ha estat el líder d'un equip vermelló que ha viscut mesos agitats en aquest primer tram de campionat. La referència que ha ajudat a que, malgrat tots els canvis a la banqueta i al vestidor, els baixllobregatins es mantinguin irreductibles en la lluita per ser a la zona alta de la taula. Exercint com a referència ofensiva, el Cueta tanca la primera volta amb 8 gols, molts d'ells vitals per assegurar punts, com les dues darreres victòries vermellones, que han arribat per la mínima gràcies a dianes del seu ‘9’. Però més enllà de les xifres, Jordi Martínez està exercint de cervell de l'atac baixllobregatí, amb una pausa i qualitat forjada al llarg de la seva dilatada experiència. I és que, com el bon vi, el Cueta vol seguir, als 35 anys (al febrer en compleix 36), sent important i meravellant al terreny de joc. Perquè, tot i que només duu un any i mig a Sant Boi, Jordi Martínez ja ha deixat empremta a l’equip vermelló, un club gran del futbol català, com ell, que no vol de cap de les maneres apagar-se. Jordi Martínez i Santboià, Santboià i Jordi Martínez, l'un de la mà de l'altre volen que els seus noms segueixin inferint respecte al futbol català.
Álex Cañadilla UE Vilassar de Mar
per Pep Vidal / @masnoublog
Fa tot just un any, l'equip es trobava a la zona mitja de la Primera Catalana i ningú s'imaginava que passats dotze mesos pogués estar instal·lat còmodament també a mitja taula, però de la Tercera Divisió. Aquest gran rendiment es deu, sens dubte, al bloc que Manel Moya ha aconseguit conjuntar. Una de les principals peces d'aquest engranatge que funciona és Àlex Cañadilla. Després de donar moltes voltes per diversos equips de Catalunya sense trobar la continuïtat, el molletà s'ha convertit en una de les principals armes de l'equip fins ara revelació. Àlex ja va ser clau en la màgica segona volta (sense perdre cap partit) que va suposar l'ascens i ara ho està sent en la fantàstica adaptació a la Tercera Divisió. Un extrem ràpid, hàbil, amb talent, que desborda; però a la vegada un jugador sacrificat, que ajuda l'equip al darrere i espera que arribi el moment de la seva oportunitat. És una vàlvula d'escapament, un dels jugadors que tot l'equip busca quan recupera la pilota. Un exemple de l'estil que té aquest Vilassar, un equip que basa el seu èxit en l'ordre i el treball defensiu, les sortides al contracop i les jugades a pilota aturada. Com ell, podríem incloure Joan Molina, Aitor Gonzàlez, Uri Serra, Edu Domingo, Peque o Marc Gràcia, tots ells peces fonamentals del conjunt. Un projecte que funciona per què tots, del primer a l'últim, se senten importants.
per Marcos Moreno / @MorenoTeruel
"Tornar a sentir-me futbolista". Quants cops hem escoltat aquest desig en boca d'innombrables jugadors? Només aquell que torna d'una llarga lesió o aquell que no s'ha sentit valorat en un llarg període de temps sap el que vol dir aquest tòpic del futbol. A Eloi Fontanella li va passar el mateix. Un dia vas a l'entrenament i et diuen que no tornis, i s'ha de ser fort per no deixar de creure en un mateix. I creure en un mateix no és exigir la millor opció després d'uns mesos d'inactivitat, sinó exigir una opció pràctica (en aquest cas un bon equip de les comarques de Barcelona) per demostrar que hi ha futbol a les botes. Fontanella, rebutjat al Sant Andreu, és el segon màxim golejador de la Gramenet, amb tres dianes, i això havent arribat amb la lliga començada. Però és igual. Sí, un davanter ha de fer gols, però els dies que no ha estat encertat o que els porters ho han complicat, el bredenc ha fet bones tasques de pressió, distribució i obertura d'espais, essent determinant en la fluïdesa de l'avantguarda. Quan Eloi ha funcionat -i ho ha fet en moments molt decisius dels partits-, l'equip ha pogut treure profit dels pocs gols que encaixa. Aquest ofici del davanter de la Grama és el mateix que ha tingut tot l'equip, que juga amb serietat amb mitjans modestos. Modestos malgrat els ambiciosos pronòstics que proposaven, a l'inici de la campanya, persones que ja no hi són. La Gramenet, com el '9', també sap què és baixar una categoria per adaptar-se a nous reptes. L'important és que l'aficionat torni a sentir-se futbolista.
David Callarisa UE Rapitenca
per Hernan Subirats / @nitgolfa
Reconec que fa pocs anys que segueixo de prop la UE Rapitenca, però pocs cops, per no dir mai, he conegut un jugador tan humil com David Callarisa. Llegia aquesta setmana una entrevista en què parlava de la seva feina i part de la seva vida personal. També sé que és un home al que li costa atendre els mitjans, ja que les poques vegades en què l’he hagut d’entrevistar per a Ràdio Ràpita se l’ha vist incòmode. No té fusta de futbolista... ...fora del camp. Un cop trepitja la gespa se li veu la responsabilitat que agafa per la posició on juga. Ningú descobrirà que la Rapitenca és un bon equip defensivament parlant i els davanters saben que els costarà tenir ocasions i que han de materialitzar les que vinguin per poder aconseguir un resultat positiu. Callarisa es comença a moure entre la defesa, segueix les jugades per les bandes dels seus companys (Alexis, Raúl o Javi Ramos) i busca estar al lloc sense complexes, per poder marcar. La humilitat fora del camp es converteix en desvergonyiment dintre. Els recents reforços rapitencs han d’ajudar a que puguin arribar-li més ocasions al llarg dels noranta minuts. I no dubto que Callarisa es convertirà, així, en un home clau més de l’objectiu rapitenc: la permanència a la Tercera Divisió.
per Lluís Montaner / @lapreviafcv
Quan va arribar a Vilafranca, l'estiu de 2009, només era "el fill de l'entrenador". Sovint aquest fet ha estat més un handicap que un avantatge per a la pressió que pot suposar de per sí. Tot i això, en Joni (com es fa anomenar) és d'aquells jugadors que saben conviure amb ella sense cap tipus de problema. Si no, no jugaria a les ordres del seu pare, ni tindria el paper tan important que té dins l'equip. Tímid fora dels terrenys de joc, damunt la gespa és tot desimboltura. És el conductor del joc d'atac vilafranquí i peça clau a l'hora d'executar les jugades a pilota aturada, a banda de l'especialista en xutar els penals. Ai, he tocat un tema delicat potser...? I és que en Joni no ho va passar bé aquesta temporada quan va errar-ne dos de consecutius. Per sort, els tres darrers han anat "a barraca" esvaint els dubtes generats en el seu moment. Perquè, es pot dubtar d'un jugador que només s'ha perdut 4 partits de 133 possibles en 3 temporades i mitja? O d'algú que ha estat el màxim golejador a final de cada temporada i que suma més de 40 gols amb el degà penedesenc? O d'un futbolista que tot i estar lesionat arrisca la seva integritat física pel bé de l'equip? Ell, Bacaicoa, Isma o Valerio són el petit reducte de jugadors que en el seu dia van aterrar sent "de fora" i que ara la gent els adora com si fossin "de casa". A més, sap que no només es pot viure de la seva qualitat tècnica i que en aquest equip, on corre fins i tot el delegat a l'hora de fer els canvis, menys encara! La lluita, el sacrifici i l'entrega són paraules que un s'enganxa a la samarreta quan surt del vestidor del Municipal per no oblidar-les dins el camp. I si no, a la banda, un tipus que viu el partit al 200 % ja li recordarà, ja... Perquè una cosa sí està clara: al camp no hi ha fills que valguin.
Sergi Galceran CF Balaguer
per Àlvar Llobet / @AlvarLlobet
Sergi Galceran és el jugador que millor encarna la nova concepció de club que es pretén des de l’actual directiva del Club de Futbol Balaguer. Les dificultats econòmiques han abocat l'entitat a canviar la seva idiosincràsia i a apostar per fer un futbol que miri el planter i s'oblidi de les incorporacions fetes a còpia de talonari. En aquesta tessitura, l'exemple més reeixit ha estat el del jove Galceran, que amb només 22 anys s’ha convertit en un dels puntals del nou Balaguer. Format a les categories base del club de la Noguera, a Galceran només li ha calgut una volta per erigir-se com un dels líders de la plantilla. El seu joc elèctric unit amb la seva frescor física –que el permeten abraçar una gran part del terreny de joc- fan d'ell un mirall per a tots aquells joves jugadors que aspiren a jugar, algun dia, al primer equip. La omnipresència del “peque”, com així és conegut popularment al vestidor, no serveix però de revulsiu per fer remuntar un equip amb molts problemes per guanyar els partits, plantejats tots amb la deguda serietat. Galceran té les capacitats per tirar-se l'equip a l'esquena, com ja ho ha demostrat, però el repte de fer-ho a cada partit és massa gran per a un novell en la Tercera Divisió. El futur és seu, encara que caldrà veure si l'escenari és l'actual categoria o la Primera Catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada