La (no tan) increïble història de Tony Thompson. Part 1

<<< El 'cas Thompson'. Pròleg

La (no tan) increïble història de Tony Thompson

Article especial de Xavi Chica / @xavichica

Edició de Roger Sánchez

Primera part

Vagi per endavant que vaig ser un personatge totalment secundari en l'esperpent que Tony Thompson va causar a la Grama. Les meves converses amb el protagonista d'aquest reportatge es van limitar a mitja dotzena de diàlegs que ell solia liquidar de manera poc gentil, fins i tot amb algun insult. Cert és que al principi me'l vaig creure perquè tothom o quasi tothom se'l volia creure, però la il·lusió d'un nou ric que aterra a Santa Coloma de Gramenet no se sustentava per enlloc. La meva desconfiança, ho reconec, va despertar-se un pèl tard. Al principi només un cop, el dia que es va plantar al meu exdiari a les vuit del matí per esbroncar-me a causa d'un article, vaig dubtar d'un senyor que ben poc sabia de la dinàmica d'un diari d'Esports: a les 8 hores del matí només el va rebre la recepcionista.

Thompson saluda Xavi Chica, el dia de la presentació del 'suec' // Vídeocaptura XTVL

Vagi per endavant que la història de Tony Thompson qui millor la pot explicar són els testimonis que el van patir en carn pròpia. He entrevistat tres d'ells (l'exsecretari tècnic Vicente Moreno, l'exdirectiu Ildefonso Araque i l'excap de Premsa José Manuel Ariza) per relatar els fets i poder commemorar, de la manera més objectiva possible, el tercer aniversari de Thompson.

Vagi per endavant que "el suec", com se'l coneixia dins el club, era un estafador en tota regla, però la seva història no és tan extraordinària. Rocambolesca sí, però no pas extraordinària. No fa tant que un cambrer brasiler disfressat de xeic àrab quasi enganya el Getafe. Si ho mirem al revés, els clubs que prometen i després no paguen els seus treballadors, arrossegant desenes de denúncies als jutjats, no cometen també una estafa? Fora del món de l'esport, hem vist casos com el de Fèlix Millet, el d'Iñaki Urdangarin o el de Luis Bárcenas, també altament sospitosos de frau. Què és, si no, la llei hipotecària a través de la qual et desnonen de casa teva i encara has de pagar un deute milionari? És una estafa. Hi ha molts tipus d'estafadors, però Thompson n'era un d'exòtic, sabia mentir, però ho va fer sense mesura i la seva pròpia mentida el va devorar.

Tot va començar a Benidorm l'estiu de 2009. Una dona anglesa, Janet Elizabeth Kitchen, celebrava amb un grup d'amigues el divorci del seu marit milionari. Parlaven en anglès i Tony Thompson, que seia a la taula del costat, escoltava atentament tot el que deien. El diner fresc de la separació va encendre el dispositiu mental de l'estafador: Thompson va seguir la víctima fins a un local de Benidorm i allà, amb la immunitat d'uns ulls blaus suecs, va conquerir Janet.

Janet tenia una bonica casa a Newcastle (en aquest punt de la història ja us podeu imaginar qui va ser la principal víctima del 'cas Thompson') i la va hipotecar per amor. Thompson li deuria prometre moltes coses, totes elles idíl·liques i meravelloses, però també li va prometre que farien negoci comprant les accions d'un club de Segona Divisió B, la UDA Gramenet. A les poques hores d'aquesta conversa íntima, Miguel Moreno, 'El Toldero', l'encarregat de la publicitat de la Grama, una persona que durant els últims quatre o cinc anys havia vist com s'acumulaven les teranyines allà on havien d'anar anuncis, va rebre la trucada d'un suec disposat a invertir en el club. Era novembre de 2009.

El president Vicente Ferrer (esq) i Tony Thompson a la presentació del patrocini // El 9 Esportiu

Dit i fet. El 24 de novembre, Thompson va ser presentat a Can Peixauet i va prometre que ompliria el camp de publicitat d'Ikea, Nokia i d'altres. Que ell era una espècie de representant publicitari suec disposat a portar un club modest a l'elit professional. Que sortejaria cotxes Volvo de tant en tant. Ara sembla increïble que algú caigués a la trampa, oi? Però Thompson es va envoltar d'una parafernàlia impecable: hostesses, ajudants vestits impol·lutament, publicitat i altres detalls que, sumats a un context favorable (el club només tenia diners per pagar una nòmina i el seu teòric salvador, l'alcalde Bartomeu Muñoz, havia estat detingut pel "cas Pretoria" el 27 d'octubre de 2009) van obligar a aferrar-se a un clau roent.

Aquest clau roent es deia Tony Thompson, era tot un Mr. Marshall i es passejava pel camp amb un feix de bitllets que guardava en una bossa de plàstic transparent, com aquell qui guarda dolços. Al mateix temps, però, lluïa unes esportives marca Reebok molt velles, que els més entesos de futbol potser reconeixeran perquè duien el nom de Kevin Keagan. Es feia estrany veure un home amb tants diners amb un calçat tan vell, però bé, d'excèntrics, n'està el món ple. Thompson sabia guanyar-se la gent, va guanyar-se el vestidor en un esmorzar, el delegat en una conversa, i un president desesperat, Vicente Ferrer, en un segon.

Qui no podia estar bé amb un paio que es gastava 500€ a la revenda per veure un Barça-Madrid? O que assegurava tenir fitxat el davanter brasiler Wanderson do Carmo, una de les figures de la lliga sueca, i que a les 48 hores el portava en persona a la llotja de Can Peixauet a veure un partit de la Grama? O que feia venir un director de Barclays de Barcelona a obrir un compte bancari a tots i cada un dels jugadors del primer equip, cos tècnic i directius? Que feia reunions per parlar de la Grama a l'hotel Hilton de la Diagonal barcelonina? No era tan fàcil dir "no" a Tony Thompson.

Algunes persones sí que van desconfiar d'ell en veure que prometia moltes coses però que anaven passant els dies i no pagava cap nòmina. Un d'ells va ser l'empresari i tresorer de la Grama, Roque Pascual, qui en una cita al restaurant Can Armengol de Santa Coloma li va recriminar això, que no posés diners sobre la taula de debò. El 29 de novembre de 2009, Pascual, que organitzava una caravana solidària a l'Àfrica, era segrestat a Mauritània.

Amb la ciutat feta un caos, un alcalde a la presó i un empresari segrestat a l'Àfrica, Thompson iniciava els seus plans, que bàsicament se centraven a aconseguir el control dels comptes del club, esperar que arribés alguna subvenció o ingrés suculent, i fugir.

Però la jugada li va sortir malament.


[Aquest dijous, la segona part de l'article de Xavi Chica]