Imanol Castilla, del cuer a la zona de 'play-off'

El porter mataroní Imanol Castilla (15/04/1988) vivia el passat mercat d'hivern una situació ben curiosa: canviava la porteria de l'últim classificat, el Vilassar de Mar (en què jugava des del 2012) per la de l'únic equip que, després de 26 jornades, no ha sortit mai de la zona de play-off, el Rubí. Un viatge escalant places a la classificació que feia, a la inversa, Miguel Ramos, que actualment defensa la porteria del cuer.

De la marxa del Vilassar de Mar (de la qual ja va parlar, en el seu moment, al programa La Pròrroga, de Vilassar Ràdio, consultable a partir dels 11'30'' d'aquest àudio enllaçat), dels primers mesos al Rubí (hi ha jugat els últims 5 partits, amb 4 gols encaixats) o de les peculiaritats de la figura del porter parlem amb aquest futbolista de 26 anys que, tot i no ser un veterà, ja fa anys que va deixar de ser un desconegut al futbol català.

Imanol, al partit contra el Sabadell B // Jaime Blanco (flickr)

Com t'estàs sentint al Rubí en aquests primers dos mesos a l'equip?

Molt bé. En l'aspecte col·lectiu, del Rubí coneixia molts jugadors. He compartit equip amb en David Fontanils (al Manlleu), amb en David López (al Barça juvenil), amb en Juan Carlos Cervantes (al Vilassar de Mar), amb l'Aitor Torres (al Prat)... a set o vuit jugadors ja els coneixia. L'adaptació ha estat molt ràpida, el grup que hi ha és fantàstic. És un grup de gent jove, compensat amb tres jugadors més veterans, amb més experiència. En l'aspecte col·lectiu estem molt contents; a l'àmbit esportiu vivim en una situació idònia, ens mantenim en zona de play-off, no ens podem queixar. Era una oportunitat que no podia deixar escapar.

Vas ser una de les arribades al mercat d'hivern, no hi vas coincidir, però notes molt al grup que pesin les absències de jugadors molt destacats a la primera meitat de curs com són Roger Martínez, Boris Garrós o l'home amb qui us heu "intercanviat" la plaça, Miguel Ramos?

Crec que el míster i el secretari tècnic han fet una bona feina, i han mirat de trobar les millors solucions. Són jugadors que han estat molt importants, que donaven un tret característic al Rubí, però n'han arribat d'altres, com l'Alex Fernández, com en Guillem Torres, i entre tots hem de sumar i hem de tirar endavant, i no pensar en els que no hi són. Intentar fer el màxim de punts per arribar al màxim de dalt possible. Sí que és veritat que homes com Roger Martínez, Boris Garrós o Miguel Ramos són jugadors molt importants, de molta qualitat per la Tercera Divisió, però crec que els fitxatges que s'han fet estan aportant. Potser canvien la manera de jugar, però el resultat és el mateix.

A l'inici del curs eres al Vilassar de Mar, on vas acabar la temporada passada. Vas ser titular fins la jornada 12, i la teva última convocatòria, a la banqueta, va ser a la J13, a mitjan novembre. Què va fer que deixessis l'equip, per fitxar després pel Rubí?

Ha sigut una història molt llarga, que m'ha afectat molt. Considerava la UE Vilassar de Mar la meva casa. Hi va haver un problema de comunicació amb l'entrenador [Toni Romero]. Jo era el seu "nen", el seu mimat, i amb el pas de les setmanes, la ratxa era molt dolenta, i, coses que passen al futbol, vaig acabar malament amb l'entrenador. Indirectament també potser des del club no s'han portat de la manera en què s'haurien d'haver portat... i he passat d'estar al primer equip del Vilassar de Mar i entrenant els porters del futbol base a no ser res allà. Feia tres anys combinant les dues tasques i ara ja no hi tinc res a veure. Són coses del futbol. I quan pensava que després de sortir d'allà marxaria al Mataró o a algun equip de prop de casa, per gaudir del futbol, va sortir l'opció del Rubí i no m'ho vaig pensar. Esportivament era una opció molt motivant, i ho vaig tirar cap endavant.

Expliques que hi va haver un trencament de relacions amb el míster, Toni Romero. Quan vas marxar vau parlar, vau aclarir les diferències?

Quan va decidir donar-me la baixa vam parlar. Li vaig exposar els meus arguments, ell els seus, i vam veure que era un problema de comunicació, un petit malentès del qual es va fer una bola molt més gran, fins que tot va explotar. Un cop vam solucionar aquest problema, com que som persones, gent racional, vam veure que potser tots dos ens havíem equivocat. Potser les primeres setmanes després dels fets sí que estava una mica dolgut, però amb el temps la ferida s'ha cicatritzat. Espero el millor per al Vilassar, sempre ho esperaré perquè és el club, no de la meva ciutat, perquè sóc de Mataró, però pràcticament de la meva ciutat. Hi he passat anys molt bonics, amb ascens de Primera Catalana a Tercera, les permanències... Sóc una persona que no guarda rancor mai, i tampoc serà el cas. Quan vaig al Xevi Ramon, si el veig [a Romero] el saludo; una relació cordial, res més.

El curs passat, salvació molt treballada a Vilassar de Mar // Àngel Garreta

Ara que parlaves de bons records al Vilassar, potser l'últim gran record és la salvació de l'any passat, en què l'equip va evitar el descens quan un parell de mesos abans tot semblava indicar que era molt complicat.

Aquest és un dels bonics records que tinc. Va ser una temporada molt, molt, molt dura; una temporada en què fins als últims partits semblàvem equip de Primera Catalana. A les últimes 10 jornades vam fer 25 punts, crec [Són exactament 17 punts en les últimes 10 jornades; de ser antepenúltim a sortir del descens; l'equip va sumar 29 punts a la segona volta, que va iniciar penúltim, a sis punts de la permanència]. Aquelles últimes jornades van ser una passada, i aquest és un dels records que tinc al cap i que sempre hi seran, faran que recordi Vilassar de Mar com un lloc on m'han estimat molt i on he estat molt a gust.

De fet, curiosament el Vilassar de Mar es va salvar amb un triomf contra el Rubí, el teu actual equip, a la penúltima jornada.

Sí, ells es jugaven ser al play-off. Si puntuaven el tenien pràcticament assegurat. Nosaltres havíem de guanyar sí o sí, i ho vam fer. Recordo que amb l'un a zero, al minut 85, vaig fer una bona aturada a un xut que podria haver estat l'empat, a l'Ernest Forgas, llavors al Rubí... i encara avui el míster, el Julià Garcia m'ho recorda [riu]. Quan vaig firmar el Julià m'ho va recordar, i el president i els directius m'ho recordaven: "Tu ets el que ens va esguerrar el play-off!". No vaig ser només jo, sinó tot l'equip. M'ho recorden, és ben curiós. El futbol ja és això: un dia aquí i un altre allà. Vaig passar del cuer al tercer classificat en un mes.

Més curiositats: aquesta temporada el Rubí anirà a Vilassar de Mar també a la jornada 37, i pot ser que els dos equips encara s'hi juguin coses.

Un altre any que el Rubí anirà allà a la penúltima jornada. Esperem que aquest cop el Rubí guanyi, o puntuï, i que aconseguim la fita del play-off, un objectiu que potser no era el de l'inici del curs, però que ara que som en aquesta situació, és innegable dir que no és l'objectiu.

Deies ara que has passat de l'últim classificat a un equip situat en zona noble. El porter sempre és una figura molt especial, s'ha dit sempre que li cal més treball psicològic. Com era aquesta pressió que sent el porter s'ha de suportar jugant a un equip que travessava la mala dinàmica i era cuer?

Quan estàs en aquesta situació el porter ha de fer un treball psicològic molt important, i ha de ser conscient que quan les coses no van bé és una peça clau, que potser fa un bon partit però es perd igualment. I quan encadenes un parell de setmanes ho assumeixes millor, però quan arriba el moment crític, com va passar l'any passat, que quedaven deu jornades i no sortíem del pou, has de ser molt fort. Per ser porter has de ser molt fort en l'aspecte psicològic. I de fet, els porters del grup català de Tercera Divisió, des del porter del líder fins al del cuer, són gent amb aquesta característica, ja que si no no pots arribar a aquestes categories. Qualsevol dia falles i estàs al pou; i si no ets capaç de superar aquesta situació, no pots jugar. No hi ha més, la porteria és un món apart.

Aturada de mèrit d'Imanol, diumenge passat contra el Prat // Jaime Blanco (flickr)

És un aspecte que queda molt ben reflectit, en un cas molt diferent, situat al futbol d'elit, amb la història del porter alemany Robert Enke, que se suïcidava el 2009 víctima d'una profunda depressió. Al retrat que en feia el periodista Ronald Reng, 'Una vida demasiado corta' (títol original: 'Robert Enke: Ein allzu Kurzes leben', publicat el 2010 i editat a l'estat espanyol per Contra) es reflectia clarament aquesta pressió ben diferent que suporten els porters respecte els seus companys de camp.

Correcte, jo vaig veure l'Informe Robinson que se'n va fer ['La historia de Robert Enke', fidel reflex de la vida del porter i del llibre de Reng] i, salvant les distàncies, lògicament, jo em posava a la seva pell. Vaig estar jugant al futbol base del Barça durant molts anys, i aquesta pressió que tenen els porters d'aquests clubs és bestial. I si no ets molt fort... conec a molts porters d'aquella època al Barça que pel seu nivell tècnic eren molt bons, però quan arribava el partit l'aspecte psicològic no era tan potent i no han arribat allà on potser podrien haver arribat per condicions. Així és la vida del porter.

Tot i que dius que el pes psicològic que ha d'assumir el porter és igual per als 20 equips de Tercera, en què has notat el canvi de defensar la porteria del cuer a ser en un equip de la zona noble?

El principal canvi és que quan ets en un equip de la zona baixa potser t'arriben set vegades i això implica que estàs tot el partit concentrat, i quan estàs en un equip de la zona alta t'arriben una vegada i aquesta l'has d'aturar. I requereix fer un treball de concentració, d'estar tot el partit per la feina, però és molt més difícil perquè potser el teu equip està 80 dels 90 minuts de partit atacant. Quan t'arriben una o dues vegades has de respondre, perquè si no no estàs fent la teva feina com cal. Totes les opcions possibles, jugar en un equip de la zona alta o fer-ho en un conjunt en zona de descens, són complicades. Al partit contra el Sabadell B, per exemple [J23, Rubí 0-1 Sabadell B, veure Pantalla #3div5] van arribar una vegada... un llançament de falta... i va fer un molt bon gol el Marçal Lladó. Podrien haver arribat set vegades, aquesta és la diferència.

El mercat d'hivern ens deixava una curiositat. Amb el Miguel Ramos intercanviàveu les posicions: de porter del Vilassar de Mar a porter del Rubí i viceversa. 

Sí, i a més els dos ens coneixem de l'època del Barça, i els dos estem treballant en un projecte junts, d'entrenament de porters. Ens coneixem molt, però mira. Va tenir una sèrie de problemes a Rubí en l'aspecte econòmic, el Vilassar de Mar tenia una vacant a la porteria i li asseguraven un treball també, i jo em trobava en la situació de buscar equip. És curiós però ja se sap: un dia aquí, l'altre allà, i potser l'any vinent estem els dos junts. Mai se sap.

El teu dia a dia ha variat molt? De viure i treballar al Maresme a haver-te de desplaçar per entrenar-te a Rubí.

Una mica, en diversos aspectes. A part que ara amb el Rubí ens entrenem quatre dies (a Vilassar eren tres) em requereix un temps de viatge que abans no tenia. Abans en cinc minuts era a l'entrenament, ara trigo trenta. Això ha provocat que jo, que treballo entrenant porters, hagi hagut de variar els meus horaris. Per sort tinc un cap que m'ho permet, que m'ha posat totes les facilitats del món, i he pogut arribar a un acord per fer-ho viable. També és cert que el meu cap és un home de futbol, és l'entrenador de porters del Girona, l'Omar Harrak [integrat al cos tècnic de Pablo Machín] i això ha ajudat molt. Si no fos del món del futbol no hauria tingut tantes facilitats.

El porter, al partit disputat al Sagnier // Jaime Blanco (flickr)

Si mirem les xifres del Rubí l'equip no travessa el millor moment, 1 punt dels últims 12 possibles, el mes passat cedíeu la primera derrota a casa. Fora de casa ha destacat per ser un equip molt temible (sis triomfs a domicili fins ara). Heu notat que teniu aquesta aura d'equip incòmode fora de casa?

Sí que és cert que les xifres fora de casa estan sent espectaculars, els números a casa també estan sent molt bons, però potser per la manera en què estem plantejant els partits estem més còmodes jugant fora de casa, i a Can Rosés potser els rivals venen a tancar-se, hem de portar més la iniciativa, i potser ens està costant una mica més. Tot i això, nosaltres plantegem tots els partits igual, amb la intenció de guanyar els tres punts, adequant-nos sempre al rival. Per mi és un fet anecdòtic, ja que no variem la manera de jugar.

Què significa treballar a les ordres de Julià Garcia, un dels entrenadors amb més experiència al futbol català?

Quan a un jugador li truca un entrenador el primer que fa és preguntar, com suposo que fan els tècnics amb els futbolistes. I quan un pregunta i tothom parla bé d'un entrenador vol dir alguna cosa. Fa molt poc que estic sota les seves ordres, però ja sé que és un home amb qui es pot parlar, que té les idees molt clares però a qui se li poden comentar opcions de millora, arguments que tu veus clars. Intenta parlar amb el grup i solucionar-ho, li agrada parlar molt amb els jugadors, és molt tranquil, i sempre molt educat. I tot això els jugadors ho noten, i ho noten com a positiu. El meu tracte amb ell està sent molt bo, no en tinc cap mena de queixa. Té el grup molt immers en la feina. Ningú parla malament d'ell, i això diu molt d'un entrenador.

Has firmat amb el Rubí fins a final de curs. Et pregunto per opcions de futur, o ja ens ho trobarem quan es decideixi el curs, els mesos de maig i juny?

Ja fa molts anys que sóc al món del futbol. I els primers temps havia signat, en equips com el Mataró, per dues temporades, i a final de la primera temporada jo volia marxar a un altre equip, però com que ells tenien la firma, es feien forts. El que es fa ara ja és any a any, i quan arribi el juny parlarem, i si les dues parts estan interessades, endavant. Si no, buscarem un altre equip.

Ara tot passa per acabar la temporada de la millor manera possible, no?

El meu futur en l'àmbit esportiu passa per acabar el curs al Rubí, fer la meva feina de la millor manera, i que l'equip pugui entrar al play-off com sigui. Un cop acabi la temporada, ja veurem. Estic molt a gust aquí, mai se sap, però si ara em diguessin de renovar, i arribéssim a un acord, estaria encantat. Ara, dia a dia i calma.