dijous, 26 de maig del 2016

Fem balanç, capítol 6: Montañesa

Acabada la temporada, a tercera.cat obrim la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, analitzarem si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret.

Al capítol 6 repassem el curs de la Monta, que ha acabat la temporada a les portes de disputar el tercer play-off d'ascens a Segona B dels últims sis cursos. Hi aspiraven fins l'última jornada. Els barcelonins han acabat cinquens, amb 65 punts. Escriu sobre la temporada de la Monta en Víctor Hidalgo, que ha cobert l'equip un any més per a L'Esportiu de Catalunya.


Un onze de la Monta de principi de curs // Àngel Garreta - CEEuropa.cat

A un pas de l'enèsim miracle
Un article de Víctor Hidalgo / @victorhid78

La Monta ha tornat a demostrar aquesta temporada que a cop d'il·lusió i esforç es poden vèncer tots els inconvenients. Un cop més, els de Nou Barris han tornat a comptar amb un dels pressupostos més baixos de la categoria. Però, també un cop més, han demostrat que la unió dels membres de la seva plantilla, una afició única, i la il·lusió per tornar a repetir episodis màgics com els de les darreres temporades, no es poden comprar ni amb tots els euros del món. La fita d'Antonio Escudero al front de l'equip era complexa: tot i mantenir la base de l'equip amb homes com Tato, Aleix, Ruben, Joshua, Uri o Pedro, calia fer encaixar els nous fitxatges. Velillas, Jandro, Alberto García, Pere Segarra o Juanlu van arribar trepitjant fort i amb ganes de posar en dificultat els criteris tècnics de l'equip encapçalat per Escudero i Raúl del Amo. I sens dubte ho van aconseguir: Velillas va acabar la temporada com a màxim golejador de l'equip amb 12 gols. I juntament amb els nouvinguts, van ajudar a sumar el que es pot considerar una de les millors temporades —per què no?—, de l'equip a Tercera Divisió. Amb 52 gols a favor (el segon millor registre desprès dels 61 aconseguits a la 13/­14), i només 35 en contra (tercer millor registre desprès dels 31 de la 13/­14 i dels 33 de la 10­/11), la Monta ha superat les expectatives, i ha tornat a demostrar un afany de superació admirable.



Convertit en el millor equip com a local amb 43 punts —amb protagonisme, com no, per a la incansable afició encapçalada per la penya Al Hueco—, la Bombonera s'ha tornat a guanyar el seu propi pseudònim, i ha tornat a ser un veritable malson per als rivals, i un comodí excepcional en el qual basar els futurs èxits dels locals. Vestida de gala, estrenant gespa i marcador aquest curs, la Bombonera va viure el seu primer partit a la tercera jornada enfront del Palamós—el primer (mig) partit com a local dels de Nou Barris es va jugar a la Trinitat a causa de la col∙locació del nou tapís—. I Rubén, que aquest curs ha superat els 250 partits com a jugador dels groc i negres en dues etapes, va tenir l'honor de fer el primer gol a la nova moqueta, inaugurant així el comptador golejador de l'equip a casa.

La Monta ha estat un total de 20 jornades en posicions de play­-off. Hi va entrar per primer cop a la jornada 5, després de guanyar el Santfeliuenc amb un gol de Toni Pérez al minut 80, però hi va sortir una jornada després i ja no hi va tornar fins a la jornada 11, després de derrotar el Manlleu. Tot seguit, hi va romandre 3 jornades, però després de perdre a Sant Andreu enmig d'un ambient de confraternització entre les dues aficions en el primer derbi de la història de tots dos equips a Tercera, va tornar a sortir­-ne.

A la jornada 18, i enfront del Vilafranca, però, es va tornar a somiar, després que l'equip derrotés els del Penedès (2-0), tornant a la zona de privilegi, i encetant una rivalitat per la glòria que s'allargaria fins la darrera jornada. La Monta ja no va tornar a sortir dels quatre primers llocs fins la jornada 31, en perdre a Manlleu; i en aquest tram de temporada es van viure partits realment espectaculars. L'empat a 3 gols, a casa, i enfront del Prat, pot ser un dels partits més recordats de la història de la Monta. Els homes d'Escudero van empatar a la represa un 0­-3 en contra, amb dos gols de Velillas i un de Pedro, i davant d'un dels millors líders que ha vist aquesta categoria.

A la part final de la temporada, els de Nou Barris semblaven arribar endollats, però la primera derrota de la història de la Monta a la Vila de Gràcia enfront l'Europa —2­-1, en una jornada intersetmanal—, va fer mal en un equip que tot i derrotar amb solvència al Sant Andreu (3­-0) i el Morell (3­-1) a casa, va patir en excés el desgast físic i les lesions. Uri Escabrós, un dels pilars de l'equip en aquesta i en les darreres temporades, va patir un trencament del lligament intern, deixant malferit un equip que tot i així va tornar a rutllar a Cerdanyola, aconseguint una victòria clau.

S'arribava  a la jornada 36, on sumar davant d'un Ascó ja salvat deixava els groc-­i-negres gairebé a tocar d'un objectiu més que merescut. Al futbol, però, res és com sembla ser. I aquesta sembla l'única explicació per explicar una derrota que es va coure a mitges entre el nerviosisme local per la propera consecució d'un èxit, i l'extramotivació d'un rival sense opcions de fita major.

Tot i així, però, a la Montanyesa encara li quedava una darrera bala: guanyar a Vilafranca a la penúltima jornada. Enmig d'un gran ambient, i d'un desplaçament massiu d'una afició il·lusionada que ja havia mostrat suport al seu equip durant un dels entrenaments intersetmanals, els d'Escudero tenien una missió complexa. El Penedès, però, no va acabar sent una bona plaça per assolir l'èxit, i ja només quedava esperar una carambola a la darrera jornada que no es va produir. Al final, però, aplaudiments. I ben forts. Per un equip que ha tornat a demostrar un coratge i unes ganes de sobreviure excepcionals, i que, encapçalat per la figura d'un gran president com Emilo Llamas, seguirà esperant darrere la porteria del carrer de Tissó un altre miracle. Qui sap. Igual la 16/17 és la bona.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada