divendres, 1 de juliol de 2016

Fem balanç, capítol 20: Gavà

Acabada la temporada, a tercera.cat hem completat la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, hem analitzat si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret.

Al darrer capítol, el 20, repassem el curs del Gavà, l'últim equip que ha acabat de competir... i que ho ha fet amb l'ascens a Segona B després d'una segona volta i un play-off immaculat (23 partits seguits sense perdre). Sis anys després, els gavanencs tornen a la categoria de bronze. Els blaugrana van tancar la lliga segons, amb 70 punts. Escriu sobre la temporada del Gava en Havok, bon amic de tercera.cat i autor d'un blog imprescindible per seguir l'actualitat (i revisar la història i els noms propis) del Club de Futbol Gavà.


Un onze inicial del Gavà al tram final de temporada // Fran Capell - CEEuropa.cat

Poder i voler
Un article de Havok / @havokcfgava

Quan González Sicilia va xiular el final del Gavà-Castellón i la quitxalla inundava el camp (bé, alguns ja tenien la seva edat), jo esbufegava per la tensió i em quedava a la grada fent alguna foto mentre enyorava la presència de l'Àlex Gallardo. Va ser llavors quan l'Alfonso, un soci de tota la vida, molt més antic que jo (i ja porto 20 anys), em demanava si m'ho esperava això. Li vaig confessar que al principi de temporada ni se'm passava pel cap, i ell em va respondre que "ni yo en febrero tampoco".

Per què ho explico això? Per què va haver-hi algú que sí s'ho esperava, i va acabar convencent a tota la plantilla. Des del primer moment Juanma Pons va anunciar que l'objectiu de l'equip era pujar a Segona B, un objectiu molt diferent al de passades temporades, on el "voler" havia vingut condicionat pel "no poder".


El Gavà va incorporar aquest estiu jugadors amb qui no podia haver somiat en temporades anteriors, com ara Cazorla, Álex Plà, Del Moral o Chirri, jugadors de nivell que venien de ser importants en d’altres equips (tot i que no tots van acabar d'aclimatar-se al vestidor, o de donar el rendiment desitjat); però no és menys cert que Pons va tenir un gran mèrit de pensar en Eric Alcaraz, etern suplent a Prat i Sant Andreu, rescatar Joel i descobrir Eric Pujol (fitxat com a mig centre i polit com a gran central), ambdós descendits amb el Vilassar de Mar la temporada passada; i donar l'oportunitat a Tercera a joves com Roger Escoruela (amb un bon currículum a les seves esquenes al futbol base d'Espanyol i Villarreal), o Niko Kata (que venia de despuntar a Primera Catalana amb Viladecans i Santboià). La troballa més sorprenent però, va ser la de Raíllo, que havia tornat a Andalusia després d'un paper residual al també descendit Martinenc.


Amb tots aquests ingredients sobre la taula segurament no era jo (bé, i l'Alfonso) l'únic que no pensava en l'ascens com una possibilitat real a principi de temporada. Però la cosa va començar a rutllar, Pons va saber construir un bloc molt fort i potent, tant psicològicament com sobretot físicament, segurament el Gavà de més envergadura física en moltíssimes temporades. Els resultats van arribar de ben començament, col·locant l'equip en unes posicions de play-off a les quuals no estava acostumat.


Dels vuit primers partits a la Bòbila, però, només es van guanyar tres, i, que ningú se m'emprenyi, jugant no gaire bé. La mala ratxa es va acabar estenent també fora de casa, deixant un global de només dues victòries en setze jornades, i el Gavà va arribar a caure a la novena posició. Imagino que aneu entenent les poques esperances de l'Alfonso, i les crítiques a Juanma Pons a l'Assemblea de socis pre(no)eleccions.


I si fins aquí el "voler" havia sigut important, el "poder" torna a agafar rellevància al gener. Va haver-hi sortides, i sobretot va haver-hi dues incorporacions que van revolucionar un equip amb dificultats, no només per fer gols, sinó també per crear ocasions de gol. La tornada d'un fill pròdig, el David, després de la seva primera experiència a Segona B, i de Boris, amb el gol com a targeta de presentació, van canviar totalment l'equip i fins i tot el vestidor, molt més centrat en l'objectiu comú, tot i quedar-se amb només 18 efectius.


La ratxa des de llavors fins a final de temporada ha sigut brutal. Vint-i-tres partits sense conèixer la derrota que van servir per classificar-se a la segona posició amb una suficiència inesperada, guanyant tant jugant bé com no tant bé, i, per sobre de tot, donant lliçons de saber patir i esperar el moment.


El premi per voler i poder ha sigut tornar a la Segona B perduda al 2010, que ha despertat una il·lusió al poble que feia temps que no es veia, però que -tant de bo aquest cop m'equivoqui-, acostuma a ser puntual. La feina del club en l'apartat social hi tindrà molt a dir.


Ja és vox populi que qui aportava els recursos econòmics necessaris per sostenir el projecte ha agafat les maletes destinació Sabadell, però també que ja hi ha algú darrere que ha agafat el testimoni en la part final de la temporada. Pels que em segueixen habitualment no és cap secret que sóc un tonto/romàntic del futbol, i que no crec en un model de club consistent en buscar cada temporada algú extern que hi posi diners, per què trobar retorn en aquestes categories és pràcticament impossible, i si no hi ha negoci desapareix la inversió. A Gavà ja hem viscut el millor i el pitjor d'aquest model, portem molts anys pagant aquest peatge, però viure segons allò que pots generar (esportivament i econòmicament) no ens enganyem, no ven.


Aquest any el Gavà va apostar fort i li ha sortit molt bé, així que ara és moment de celebrar-ho tot desitjant que no sigui flor d'un dia, i que el club per fi pugui renéixer esportivament i institucionalment parlant. De moment el "voler" ja el tenim: Pons ja ha anunciat que l'objectiu és pujar a Segona.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada